Garret Bonanyada

Garret Bonanyada va néixer el 29 de febrer del 184 de la Segona Arribada. És l'únic fill d'una parella de mitgerols, Ferriol Bonanyada i Rita Montoriol, hereu d'una llarga nissaga de mestres viticultors, els "Bonanyada". La finca de la família Bonanyada es troba entre turons suaus a l'est de Matinada, una regió tranquil·la coneguda per produir un dels vins més fins i delicats de la contrada. Els Bonanyada valoraven la qualitat per sobre de la quantitat: cada ampolla era una obra d’artesania, cada anyada portava el sabor i aroma treballats seguint una tradició que havia perdurat de generació en generació. Garret va ser criat per continuar aquest llegat.

Però des del principi, Garret no encaixava en aquesta forma de pensar. On els seus pares veien honor en la repetició i la tradició, Garret veia avorriment. Mentre ells podaven amb cura les vinyes i deixaven madurar el raïm, Garret observava les velles tisores i eines per collir el raïm i pensava com podria millorar-les. L’apassionava l’enginyeria, els reptes, i entendre tot allò que l’envoltava. Li encantava treballar en nous invents, crear aparells i resoldre problemes que ningú més s’havia plantejat. 

Entre el deure i la passió

De jove, Garret havia d’ajudar tant com pogués a la vinya i al celler. Les seves innovadores idees es topaven amb un rebuig constant. “La producció dels Bonanyada no necessita millores,” deia el seu pare. “Només necessita dedicació i treball.”

Amb frustració, Garret seguia ajudant en les tedioses feines que els seus pares li demanaven. Embotellava, podava, recollia, premsava. Però també s’escaquejava sempre que podia per a fer de manetes, arreglar eines dels veïns o treballar en artefactes estranys en secret. Intercanviava ferralla i llibres amb viatjants i venedors ambulants, i absorbia tot el que podia sobre mecànica, enginyeria, música i ciències estrambòtiques. Per fer uns dinerons venia les seves creacions i així podia seguir explorant el món des de les vinyes. Tot i la feina del celler, ell sempre trobava temps per treballar en els seus projectes.

Estava especialment orgullós d’haver creat unes caixes de música fetes amb engranatges que reproduïen una melodia quan els donaves corda. També havia creat unes figuretes petites que ballaven seguint un sistema similar i un projector d’ombres fet amb una espelma i un llençol amb unes siluetes de metall que es mouen en fer girar unes petites rodes. És clar, que pels seus pares tot allò eren andròmines inútils que només feien perdre el temps al seu fill. Així que provar de fer dissenys que fossin útils per les vinyes. Una premsa millorada, un sistema per controlar el sucre del most combinant pesos i flotadors per saber amb més precisió la dolçor del raïm, un espantaocells mecànic que mou els braços intermitentment alimentat per una palanca que s’havia d’estirar un cop al dia, un sistema de rec més eficient, etc. Però en Ferriol no va voler invertir en aquests invents i l’únic que va poder fer en Garret va ser un espantaocells per les finques més valuoses i algunes trampes per enxampar animalons i senglars que volien menjar-se el raïm.

El punt de trencament

La seva vida va donar un tomb inesperat l’any 237, quan Garret tenia uns cinquanta anys—jove per a un mitgerol (com un humà als trenta). Els seus pares, van decidir anar de vacances per celebrar les seves noces d’or i es van embarcar en un viatge tranquil amb vaixell pel litoral del Mar Esmolat. Malauradament, el vaixell va naufragar en una tempesta el dia 17 de maig i els seus pares no van tornar mai. 

La pèrdua va devastar en Garret i va haver d’encarregar-se de les vinyes abans del que havia previst. I així ho va fer durant els dos anys següents, abocant-se a la vinya per seguir aquell llegat que era tan important pels seus pares. Tenia idees per modernitzar els processos, potser aquell era el moment d’aplicar els canvis que tantes vegades havia proposat al seu pare. Va començar estudiant el procés de fermentació mitjançant el seu disseny per mesurar el sucre i la densitat del most. En Garret veia que tindria un camí ple d’obstacles on hauria d’invertir i picar pedra durant bastant de temps, però confiava en que les seves innovacions serien alabades tard o d’hora i podria demostrar a tothom que la tecnologia i el progrés era el camí a seguir. Però els petits canvis que anava introduint per explorar nous horitzons van ser rebutjats pels clients que esperaven el sabor i aromes de sempre i també pels altres productors locals. 

El foc i el gnom

Tot va canviar la nit de l’incendi (20 de juliol de 238). Una explosió en un dels camps va sacsejar la tranquil·la vinya. Garret va córrer cap allà i va trobar un gnom cobert de sutge i en plena fugida del foc. Es deia Rupert Tinkertonk, un alquimista i inventor errant que havia fet esclatar un dispositiu experimental mentre passava per la zona. Una gran part important de la vinya va quedar devastada pel foc abans que poguessin apagar-lo.

En Garret estava furiós, però en Rupert es va quedar per ajudar durant unes setmanes fins finals d’agost. No podia pagar els danys, però va oferir quelcom més valuós: coneixement. En Rupert era un gnom excèntric, que mai parava quiet i parlava atropelladament, saltant d’un concepte a un altre com si el seu cap anés més de pressa que les paraules que sortien de la seva boca. Venia de lluny i havia passat la vida estudiant com transformar ingredients en pocions i extractes, o en poderosos explosius. Veient que en Garret anhelava tota mena de coneixements, li va ensenyar els secrets de l’alquímia, com infusionar la màgia en la matèria i la ciència del caos i el control. Li mostrà les bases de com fer bombes, extractes i infusions. També li va explicar que per tot Mirathil hi havia gremis d’alquimistes i inventors arcans, apassionats per investigar i crear noves elaboracions. Llocs plens de secrets per descobrir i coses per aprendre amb gent com ell, que sovint eren titllats de científics grillats (potser amb certa raó).  

Quan en Rupert va marxar, en Garret ja havia pres una decisió.

Comença l’aventura

Garret va vendre la vinya a uns parents llunyans de la seva mare que vivien a Matinada i sempre havien admirat la feina dels Bonayada, Ruth Montoriol i Quimet Aiguaviva. Amb els diners, va comprar equipament, subministraments alquímics i llibres. Va passar mesos preparant-se, practicant i estudiant. Sabia que no podia sortir al món amb una mà a davant i l’altre darrera, havia d’estar preparat.

• Va perfeccionar les seves bombes alquímiques amb les notes d’en Rupert.

• Va perfeccionar un tiraxines de bastó modificada que va batejar com Petaflits i es va entrenar en fer-la servir, convertint l’antiga vinya cremada en un camp de pràctiques. 

• Va llegir tot el que va poder. Sobre trampes, la geografia del país, anatomia de monstres, pocions, tot allò que podia comprar o intercanviar.

Criat en l’entorn rural, en Garret feia servir el Petaflits sovint per caçar o espantar ocells, conills i altres animalons. I se li donava prou bé. Per a ell, no era “combat”—era resolució de problemes. Però va assentar una base sòlida per al combat a distància, especialment improvisat i tàctic amb el seu Petaflits, trampes i cordes.

La visita d’en Rupert Tinkertonk li va obrir dues portes: cap a la màgia alquímica i cap a la idea que hi ha aventurers al món—i que ell podia ser-ne un. Quan finalment va marxar ho va fer amb una motxilla de viatger, un cinturó ple de mescles volàtils, una ampolla del millor vi Bonanyada del 234... i un quadern ple d’idees. Abans de marxar, va anotar les tècniques que els Bonanyada havien seguit tota la seva vida i s’ho va endur per conservar el secrets familiars en el seu llinatge. No buscava glòria—buscava llibertat. I potser, només potser, un llegat propi. La primera parada seria Escalbadàsia, una ciutat amb arquitectura gnòmica de la que li havia parlat Rupert. I així va ser com el 7 de desembre de 238 va fer camí cap a Darum, on agafaria un vaixell que el portaria a Escalbadàsia, arribant el 25 de desembre d'aquell mateix any. Aquells que el van veure desembarcar es van trobar amb un mitgerol de 54 anys prim i àgil, pell moreneta i curtida pel sol caminant descalç amb pas segur, amb un bastó acabat en tiraxines a la mà. Vestit amb una túnica verda, pantalons arromangats per sobre els turmells, un barret de palla i una armadura de cuir amb incontables butxaques i corretges d’on pengen tota mena de tubs i saquets. A l’esquena, una motxilla plena d’eines i aparells, d’on penja una ampolla del millor vi de la collita Bonanyada del 234. Avança pel moll d’Escalbadasia amb els seus ulls de color avellana clar carregats d'il·lusió i esperances.