Brishen

La carrossa es va haver d’aturar en mig de la tempesta, doncs després de nou mesos finalment l’Anahi va trencar aigües. El part, assistit per les altres dones de la caravana va durar ben bé dues hores i just amb caiguda de l’última gota de pluja es va sentir el primer plor d’una nova criatura. I la columna de carruatges va seguir la seva ruta cap a Oniria.

Finalment, van decidir posar-li el nom de Brishen, que textualment vol dir nascut durant la tempesta. La vida ambulant de la caravana era molt divertida. Visitaven viles i pobles oferint espectacles musicals, teatrals i de dansa a canvi de poder-se establir en l’indret i de les monedes que els vilatans els volguessin donar.

Amb només set anys en Bishen ja era un virtuos de la guitarra i als 10, ja composava les seves pròpies cançons. A més la seva mare el va ensenyar també a ballar.

El dia del seu onzè aniversari, de forma interpretant mantres interpretava una balada va tancar els ulls i es va deixar endur per l’emoció i els sentiments que emanaven de la melodia. Tot el públic i els seus companys es van quedar corpresos en veure que al seu voltant sorgien unes llumetes que semblaven tindre vida pròpia i van començar a ballar al seu voltant.

La superstició i la por a la bruixeria estava molt arrelada en la seva família i tota la comunitat d’artistes ambulants on vivia. Fou per això que amb només 11 anys va ser expulsat i obligar a viure per si sol. L'unic que se'n va endur va ser l'antiga guitarra del seu avi. De fet el primer instrument que va aprendre a tocar.

I ho va fer. Guanyant monedes amb les seves cançons, ensarronant a innocents o robant si feia falta. Pel que fa als prodigis màgics que emergien sense més ni més, van continuar sorgint i de mica en mica els va anant controlant.

Les ànsies de conèixer i, per que no dir-ho, la necessitat de fugir dels embolics en el que es veia sempre ficat, el van obligar a viatjar molt. De fet, ja desde ven petit només havia conegut la vida nòmada de l'artista. Els seus ulls han vist les meravelles d'Oniria, Avid Abby, Bruma'ra i Rima, sempre buscant llocs on el luxe brotes de sota les pedres per tal de treure més guanys. Recentment degut a un seguit de malentesos, li ha sigut precís desaparèixer i per això ha decidir treure el nas per les terres indòmites d'Escalbadàsia.

Ara amb els divuit anys acabats de complir continua endavant vivint el dia a dia com si no existís un demà, sempre amb un somriure.

Els Tragirats

En Brishen mai s’hauria imaginat que acabaria convertint-se en un heroi. Però, des que va arribar a Escalbadàcia, la seva vida ha fet un gir inesperat. Allò que semblava una aventura més s’ha acabat convertint en una història plena de reptes, batalles i moments que difícilment oblidarà.

Juntament amb els seus companys, l’Elditcht i en Bris, en Brishen ha estat un dels artífexs dels esdeveniments que han marcat aquesta aventura i la vida de moltes persones. Junts han demostrat que, fins i tot en les situacions més complicades, la lleialtat, el coratge i la confiança poden canviar el curs de la història.

Tot i això, en Brishen prefereix mantenir-se al marge dels focus i no explicar gaire res del que ha viscut. Potser hi ha històries que és millor descobrir per un mateix que no pas sentir-les de boca dels seus protagonistes.

Per això, si voleu saber què ha passat realment a Escalbadàcia i conèixer de primera mà les aventures que han viscut els nostres protagonistes, mireu els vídeos dels Tragirats i els Gànduls. Allà hi trobareu les respostes… i potser també algun secret que en Brishen prefereix no revelar.

El seu art

La Xalada ha arribat

Amb vi negre i el llaüt sonant,

les nimfes ballen, cantant els dracs.

Ningú plora, ningú vol dormir.

Si Dirien baixa, tot pot succeir!

Oh Dirien, porta més cançons,

i omple Mirathil de rauxa i sons!

Alcem la veu al cel estelat:

Gràcies a Dirien, la xalada ha arribat!

Amb picarols i les copes plenes,

amb flautes, crits i rialles tendres,

tot el poble es posa en peu,

quan Dirien baixa del seu feu.

Els llavis canten històries d'amor,

de batalles, glòria i valor.

La nit és jove, l'alba és lluny.

Els cors ara ressonen junts.

Oh Dirien, porta més cançons,

i omple Mirathil de rauxa i sons!

Alcem la veu al cel estelat:

Gràcies a Dirien, la xalada ha arribat!

L'últim estendard

El sol s'amaga rere el serrat,

el camp descansa en la foscor,

ja no se sent cap crit de combat,

només el vent porta el dolor.

Els meus companys ja no hi són,

sol entre ombres m'he quedat,

encara sento dins del cor

les veus d'aquells que he estimat.

La força em fuig, no puc seguir,

les cames ja no em volen dur,

però encara em nego a fugir,

mentre el cel es torna obscur.

Estrenyo fort el meu estendard,

que ha vist mil lluites i ha patit,

no el deixaré caure a terra,

mentre em quedi alè al pit.

He defensat allò que estimo,

he lluitat amb fermesa i honor,

i encara que avui no guanyi,

ningú em prendrà el meu valor.

Ara una ombra ve cap a mi,

amb pas tranquil i veu serena,

m'allarga la mà sense parlar,

i em sento lliure de la pena.

Tanco els ulls, ja no tinc por,

el vent s'enduu el meu lament,

potser demà algú explicarà la història d'un soldat valent.

No els podem deixar entrar

Sota el cel d'un roig etern,
la cendra cau sense repòs;
el vent escampa foc intens,
i tot respira un aire ombrós.

La pluja crema nit i dia,
anegant els camps de patiment;
la terra plora agonia,
sense cap bri d'alleujament.

Els deus deixaren el món abandonat;
i entre els seus foscos desenganys,
el mal tot ha transformat.

La porta resta ara tancada,
però els dimonis volen passar.
Hi ha qui els vol obrir la murada!
Guaita! que Mirathil hem de guardar.

Si no volem aquest infern,
ni veure el nostre món cremar.
Cal protegir Mirathil,
no els podem deixar entrar!.