Pan

Salutacions, valerosos mercenaris de la Companyia del Lliri!

Que qui soc jo, pregunteu? El meu nom és Pancraci Cornamenta, Pan per als amics. Així que podeu dir-me Pan, ja que ben segur aviat serem molt bons amics, oi?

Que d’on he tret aquestes peludes i irresistibles potes i aquesta formosa cornamenta? No, el meu pare no es va enllitar amb una cabra. Us ho explicaré.

Soc un sàtir, fill dels boscos, de la música i del bon vi. I si em deixeu, també seré el vostre aliat, el vostre bard de confiança, i potser, si la cervesa corre i la lluna acompanya… podríem arribar a ser alguna cosa més. ;)

Vaig créixer entre les arrels i les fulles de la Clariana del Crepuscle, un indret sagrat amagat dins els boscos septentrionals. Allà servia —bé, “servir” és una paraula molt forta— al arxidruida Barbaverda, un vell rondinaire i avorrit que em va trobar quan no era més que un petit cabrit. Ell em volia ensenyar els camins de la natura, els rituals ancestrals, la comunió amb els esperits del bosc... però jo tenia altres prioritats. Les meves aficions preferides sempre van ser jugar a perseguir els animalons del bosc, beure nèctar de baies de lluna sota les estrelles i fumar Ullal de Cel, una herba que Barbaverda sempre deia que era mística i sagrada, però que a mi sempre em semblà d’allò més divertida.

El vell sempre m’estava encarregant tasques superpesades: vigilar els límits de la Clariana, recollir herbes estranyes, protegir els arbres sagrats... Jo, en canvi, preferia compondre balades sobre l’amor lliure, rebolcar-me amb les nimfes del llac, o fer la migdiada sota un roure mil·lenari. No és que fos mandrós... és que la vida és massa curta per no gaudir-la!

Tot va canviar el dia que uns soldats vestint armadures negres van intentar profanar la Clariana. Jo, evidentment, estava ocupat en una serenata aquàtica amb tres nimfes, però vaig veure com la Companyia del Lliri —valents, brillants, heroics!— repel·lien l’atac amb una força i una elegància que em van deixar bocabadat. Van salvar al Fill del Bosc, van fer fugir els invasors, i ho van fer amb estil. Vaig quedar enamorat. No d’un membre en concret (bé, potser una mica del clergue de la túnica blanca), sinó del que representaven: llibertat, aventura, glòria!

Així que vaig fer el que qualsevol sàtir amb dos dits de front faria: vaig fugir. Vaig deixar enrere les responsabilitats i les reprimendes de Barbaverda, i vaig seguir el rastre de la Companyia. Ara soc aquí, amb vosaltres, amb la meva flauta, el meu somriure i una bossa plena de melodies, històries i alguna que altra ampolla de nèctar de les fades.

No soc el més disciplinat, ni el més fort, ni el més sobri. Però si voleu algú que us animi abans d’una batalla, que us canti les gestes després, i que us faci riure fins i tot quan tot sembla perdut... Pancraci Cornamenta és el vostre sàtir.