Vargas

Vargas sempre ha sabut que estava destinat a ser una estrella.

Com ho sabia? Doncs perquè tota la vida li ho havien dit.

Fill únic d'una família gnòmica amb més diners que seny, Vargas va créixer en una casa enorme on mai no va haver de fer-se el llit, preparar-se el menjar ni, sincerament, aprendre gairebé res que no li vingués de gust. Quan als set anys va agafar per primera vegada un violí i va aconseguir fer sonar una nota durant gairebé quatre segons seguits, la seva mare va plorar d'emoció.

—És un prodigi.

El professor de música no hi estava gaire d'acord, però cobrava molt bé.

A partir d'aquell dia Vargas va decidir que la música seria la seva vida.

Els seus pares, encantats de tenir un artista a la família, li van comprar els millors instruments, van contractar professors particulars i van convertir una sala de la casa en un petit auditori perquè el seu fill pogués oferir concerts.

El problema era que no hi anava ningú.

La primera vegada que Vargas va actuar davant de només quatre persones va quedar destrossat. Aquella mateixa nit, el seu pare va reunir tots els criats de la casa i els va deixar les coses clares: a partir d'aleshores, cada concert del jove mestre havia d'estar ple.

I així va començar la llegenda.

Quan Vargas sortia a l'escenari, una trentena de persones l'aplaudien.

Quan acabava una peça, s'aixecaven de les cadires.

Quan feia un solo especialment llarg, algú cridava:

—BRAVO, MESTRE!

Aquell algú normalment era el jardiner.

Durant anys, Vargas no va sospitar absolutament res.

Per a ell era evident que tenia talent. La gent l'adorava. Les criades li demanaven autògrafs, el cuiner afirmava que mai havia sentit res semblant i fins i tot el majordom, un home que feia trenta anys que treballava per la família, havia arribat a plorar durant una de les seves interpretacions.

Vargas encara presumeix d'aquell moment.

El que no sap és que el pobre home tenia una migranya terrible.

Amb els anys, l'ego de Vargas va créixer molt més ràpid que la seva habilitat amb el violí. Va començar a parlar de "la seva obra", "el seu públic" i "la responsabilitat que comporta ser un artista".

Fins que un dia va prendre una decisió.

El món necessitava escoltar-lo.

Els seus pares van intentar convèncer-lo perquè es quedés a casa, però Vargas ho va interpretar com una mostra d'amor paternal davant la inevitable marxa del seu fill cap a la fama.

Va preparar una maleta, va agafar el seu millor violí i va sortir del poble disposat a conquerir tavernes, teatres i grans salons.

La realitat va ser una mica diferent.

Al seu primer concert fora de casa van assistir onze persones.

Tres marxaren abans de la segona cançó.

Una es va adormir.

Una altra li va demanar que deixés de tocar perquè estava intentant jugar a cartes.

Vargas va considerar que havia estat víctima d'un públic sense sensibilitat artística.

El segon concert va anar pitjor.

I el tercer també.

Durant unes setmanes va començar a plantejar-se una idea terrorífica: potser el món encara no estava preparat per al seu talent.

Fins que va descobrir una cosa important.

L'alcohol.

Una nit, en una taverna plena de mercenaris, pagesos i aventurers que portaven moltes hores bevent, Vargas va començar a tocar.

I aquella vegada va passar.

La gent va cantar.

Van picar les taules.

Un nan va començar a ballar damunt d'una cadira.

Algú li va llançar una moneda.

Quan Vargas va acabar, tota la taverna cridava el seu nom.

—VARGAS! VARGAS! VARGAS!

Era el triomf que sempre havia sabut que arribaria.

Vargas mai no es va adonar que la meitat dels presents estaven tan borratxos que probablement haurien aclamat de la mateixa manera una cabra tocant una cassola.

Des d'aleshores recorre camins i tavernes convençut que està construint una llegenda.

Parla del seu "creixent nombre d'admiradors", encara que molts no recorden haver-lo conegut l'endemà.

Explica que va abandonar una vida de luxe per perseguir l'art, tot i que cada dos mesos escriu als seus pares demanant una mica de diners "per finançar la gira".

I continua absolutament convençut que és un dels grans músics de la seva generació.

Potser algun dia descobrirà la veritat.

Potser algun dia entendrà que els primers admiradors que va tenir cobraven un sou del seu pare, que els seus grans èxits solen arribar després de la sisena ronda de cervesa i que el seu talent no és, ni de bon tros, tan extraordinari com sempre li havien dit.

Però també pot passar una altra cosa.

Potser després de caminar, passar gana, dormir en estables, tocar davant de públics hostils i viure aventures amb gent que no té cap obligació d'aplaudir-lo…

Vargas acabarà aprenent de veritat.

I potser, molt a poc a poc, aquell nen mimat que estava convençut que era un gran bard acabarà convertint-se en un.

Encara que, si li preguntes a ell, això ja va passar fa molts anys.