Soldat

Un fèlid espadatxí, hàbil, murri i orgullós. Fill del Khaffir, va créixer sota la seva exigent tutela. Des de ben petit, el seu pare el va entrenar gairebé cada dia, polint el seu talent amb l'espasa i inculcant-li la astúcia, el coratge i el deure amb la família. Ensenyant-li que la força, per si sola, no val res sense un cap fred. Del Khaffir va aprendre que un bon espadatxí no és qui colpeja més fort, sinó qui sap llegir el rival, trobar-ne els punts febles i convertir qualsevol situació en un avantatge. Per a molts, era evident que el Khaffir sentia una predilecció especial per ell.

Però ni el millor dels deixebles està exempt dels remordiments.

Després de l'incident amb el Rebuig, el pes de la culpa no l'ha abandonat mai. Va ser ell qui li va donar la poció que acabaria amb la seva vida, sense saber què provocaria. El Khaffir li havia ordenat fer-ho, i ningú no coneixia les conseqüències d'aquella última i desesperada aposta. Tot i així, el Soldat no pot evitar pensar que, si hagués estat un millor germà, si l'hagués ajudat a ser més fort, més valent i més segur de si mateix, potser la història hauria estat diferent.

Malgrat tot, mai no ha deixat de protegir la seva família. Sempre que el Khaffir era absent, el Soldat assumia aquest paper amb orgull. I quan el seu pare va morir, va ser ell qui va intentar mantenir la família unida, convençut que un bon espadatxí no només defensa amb l'espasa, sinó també amb el cor.

Van ser la Ithil i el Mestre Lynn els que li van explicar la veritat sobre el destí del Khaffir. Li van revelar que un diable l'havia posseït i que el pacte que va acceptar no va néixer de l'ambició, sinó de la desesperació: volia reparar el mal que havia patit la seva familia per la mort del Rebuig. El pla va fracassar, però el Soldat prefereix recordar el seu pare com algú que va caure intentant salvar els seus. Per això creu les paraules de la Ithil i el mestre Lynn, encara que la seva germana Làpida les rebutgi.

La seva vida sempre havia estat senzilla: entrenar fins que els músculs cremaven, vetllar pels seus germans, forjar-se una reputació digna de ser recordada... i, sempre que podia, dedicar algun somriure encantador a les fèlides que es creuaven en el seu camí. Al cap i a la fi, què és un heroi sense un públic que admiri les seves gestes?

Quan ell i els seus germans ja van ser prou grans per obrir-se camí, el Soldat va decidir ingressar a la Companyia del Lliri. Ho va fer amb un objectiu clar: netejar el nom de la seva família, retornar l'honor al llegat del Khaffir i demostrar què ell mateix podía ser l'heroi més gran mai vist.

Perquè el Soldat no aspira simplement a ser un gran espadatxí, aspira a convertir-se en una llegenda. D'aquelles que inspiren cançons, balades i contes. D'aquelles que els infants escolten embadalits i els taverners expliquen exagerant cada combat. Si algun dia els joglars no canten el seu nom... és només perquè encara no han tingut la fortuna de conèixer-lo.