Marronet

En Marronet vivia molt tranquil al seu bosc d’alta muntanya. Menjava salmons, espantava els llops que s’atrevien a buscar-li les pessigolles, s’omplia la panxa de baies i s’endinsava a la cova a hivernar.

Un dia va sentir la crida. No eren els rugits de les bèsties del bosc, era més aviat un sentiment, una emoció que l’empenyia a marxar del territori que havia conquerit en començar a fer-se gran i que tant esforç li havia costat mantenir davant de les bèsties que també es volien alimentar amb el que ell considerava seu. L’instint li reclamava que no ho fes, però la crida era massa forta i va acabar cedint. Va sortir de la cova llepant-se les urpes amb les restes de la mel que havia tret d’un rusc i va fer muntanya avall.

Una veu el va espantar. Una figura humana. No n’havia vist gaires, sempre de lluny, sempre els havia esquivat. Va aturar-se. Va mirar entre els matolls. Era una figura alta i prima, braços forts i malucs i tors amples. La figura estava asseguda damunt d’una roca amb un bastó pla a les cames, vestia roba verda, tenia un tros de fusta a la mà, l’esculpia amb un ganivet que tenia a l’altra. Cantava, tot i que en Marronet encara no sabia que allò fos una cançó, ell només sentia el so harmònic, agradable, que no reconeixia, però que el feia sentir bé. Li treia la por que sentia dels humans. Es va posar dret i va mirar la figura, en fer-ho, va aixafar uns matolls. La figura va alçar el cap en la seva direcció.

—Hola, t’esperava. Has anat prou de pressa. —La figura va deixar el ganivet i la fusta un a cada banda, va agafar el bastó i va alçar-se. Va allargar una mà cap a en Marronet.— Acosta’t, no et faré pas res.

En Marronet no va entendre les paraules —llavors encara no entenia paraules—, però sí les emocions que desprenien: acceptació, amistat, companyonia, respecte. Va fer un pas indecís. La figura va recolzar el bastó en el tronc de l’arbre on havia segut i va caminar cap a ell amb passos lents, ferms i tranquils. L’instint d’en Marronet li deia que fugís d’allà, però al seu cap encara hi ressonava la cançó, la crida que l’havia fet dirigir-se a aquell lloc. Es va quedar clavat on era. La figura se li va posar al davant, va alçar un braç cap a ell. L’instint li deia que havia de colpejar aquella persona, l’havia fet marxar de la seva cova, havia fet que abandonés el territori, però la cançó el calmava, el relaxava. Va deixar que la mà se li posés al pit.

—Em dic Svetlana, seré la druida d’aquest lloc. El meu cercle ha decidit que feia falta, la civilització comença a acostar-se massa. —Va tancar els ulls, va fer que no.— No podem permetre que un lloc com aquest es perdi.

La Svetlana va alçar el cap i va mirar-lo als ulls. En Marronet va quedar-se quiet. No sabia què fer. D’una banda, l’instint li exigia que destrossés aquella humana, de l’altra, es sentia molt a gust al seu costat, li agradava el tacte de la mà al pit, l’escalfor i la seguretat que li transmetia. No va entendre les paraules, però sí que en va comprendre el sentit: no l’havia fet fora del seu territori, l’hi havia canviat per un altre. Un altre que estava en perill i entre els dos podrien salvar-lo. Va rugir. Va rugir fort, els ocells de les branques dels arbres propers van fugir volant, la dona va somriure. Va posar una pota damunt de la seva mà vigilant de no fer-li mal amb les urpes i es va posar de quatre potes. La va olorar. Feia una olor molt agradable. Va caminar al voltant d’ella amb el cap alçat per sentir-ne bé l’olor, li va refregar el cap, la dona va sortir empesa.

—Ha, ha, ha! —va riure ella, li va acaronar el cap, va gratar-l’hi—. Tu i jo serem bons amics, ja ho veuràs.

S’ho van fer. Al principi, van explorar el bosc tots dos junts. Va expulsar les bèsties i els monstres que podien portar problemes i van pacificar el lloc. La naturalesa s’hi va fer forta, les plantes van créixer sanes i els animals es van reproduir. En Marronet era feliç i l’Svetlana també. Jugaven, caçaven plegats, perseguien monstres i defensaven el bosc. Com més temps passava, més entenia la druida, no només les emocions, també les paraules que li deia. Va arribar el dia que podien compartir els pensaments i s’entenien l’un a l’altre.

Després van arribar més humans i els nans i els mitgerols i els semiorcs. Volien tallar arbres i menjar-se els animals. Volien construir cases de pedra i pavimentar carreteres i fer passar barques pel riu. La Serena i ell van enfrontar-s’hi, primer sols després amb ajuda de més druides i d’exploradors i, al final, fins i tot mercenaris, però no va ser prou, els humans i els nans i els mitgenols i els semiorcs tenien tot un regne al darrere. Per molts que en mataven, sempre en venien més i ells cada vegada eren menys, fins i tot els mercenaris van acabar abandonant-los.

Un dia, estaven encerclats. Humans, nans, mitgerols i semiorcs havien talat bona part del bosc i els animals havien fugit muntanya amunt. L’instint li deia a en Marronet que no hauria d’haver marxat mai del seu territori, tot i això, no parava d’esbudellar tothom que se li posava al davant, la pila de cadàvers ja era alta. Llavors va aparèixer el mag. No el va reconèixer com el que era, només va veure un humà més, aquest no duia armadura —per tant, havia de ser més fàcil de matar—, aquest era molt esprimatxat, no hi havia gaire carn ni semblava tendra. I feia pudor. Reconeixeria aquella pudor a qualsevol lloc: mort. Aquell humà feia pudor de decadència i de putrefacció, en Marronet se li va llançar al damunt, l’humà va fer uns gestos estranys amb les mans i va dir unes paraules que li van ferir les oïdes, davant d’ell es va alçar un mur d’ossos i en Marronet va xocar-hi, va caure d’esquena.

—Marronet, no!

Ple com estava de ràbia, no va entendre les paraules de l’Svetlana, però sí que en va comprendre les emocions: temor. Temia aquell home vestit de negre. Això només va servir per enrabiar-lo més: havia de protegir aquella humana que s’havia convertit en quelcom més que la seva amiga. Va rugir amb tots els pulmons, va grunyir, es va llençar contra el mur d’os, una vegada, una altra, una altra, a la fi va esquinçar-lo, el va estellar, va trencar-lo. Va mirar l’humà, tenia la pell molt pàl·lida, com si no li hagués tocat mai el sol, vist de tan a prop va adonar-se que amb prou feines era més que pell i ossos. Va rugir una altra vegada i se li va llençar al damunt.

—Marronet, no!

Un raig verd va sortir de la mà de l’humà, una boira pudent va envoltar el cap d’en Marronet, va fer-lo estossega, no respirava bé, va caure a terra, perdia les forces.

—Marronet!

Va alçar el cap. Va posar a terra les potes del davant, va invocar totes les forces que li quedaven, va posar-se dret una altra vegada. Va rugir. Va preparar-se per saltar damunt de l’humà, va notar que l’agafaven per darrere, l’estiraven, va girar el cap: els morts s’havien alçat i, entre tots, l’allunyaven de l’humà.

—Marronet!

Aquella vegada no només hi havia temor, en les paraules de l’Svetlana. Hi havia súplica. Hi havia por. Va acabar d’esbudellar el zombi que tenia al davant i va apartar-lo d’una manotada.

—Marronet!

S’enduien l’Svetlana! Un grapat dels soldats de l’home de pell pàl·lida havien agafat la druida, dos li sostenien les mans a l’esquena, un li posava un morrió. Va començar a transformar-se en un os, però un cop al cap la va deixar sense sentits.

En Marronet va rugir. Va partir per la meitat l’esquelet que se li havia posat al davant i va arrencar a córrer. Més morts se li van llançar al damunt, el van alentir. Més humans i semiorcs van posar-se-li al davant, van fer un mur entre ell i la druida, el van acoltellar, el van colpejar, els morts el mossegaven, l’esgarrapaven. Intentava treure-se’ls del damunt, però eren masses. Va caure sense sentits.

Quan va obrir els ulls, estava sol amb els cadàvers. Es va posar dret, va buscar al tot el voltant, l’Svetlana no era per enlloc. Va olorar l’aire. En va trobar el rastre, duia cap a la nova ciutat en construcció. El va perdre enmig dels carrers, massa olors, massa coses noves, massa humans, mitgerols i semiorcs. Va topar amb gent armada que van atacar-lo, va haver de fugir.

Encara fuig. No sap què se n’ha fet de l’Svetlana, encara la sent cridar-lo. L’instint li diu que hauria de tornar a la ciutat i matar tothom fins a trobar-la. La raó li diu que no ho podria fer, els enemics són masses. Necessita ser més gran, més fort. Ara es centrarà en això, en obtenir més poder i tornarà. Trobarà la seva druida.