Lilly de Llirimar

Enmig de les maresmes de Llirimar, un poblet costaner encantador situat a prop de la ciutat de Darum, hi havia una família de ramaders que, sense poder anomenar-se exactament pròspera, gaudia d’un nivell de vida bastant acomodat. El matrimoni va ser beneït per Mà Blanca amb la no desdenyable quantitat de vuit fills, més que suficients per atendre tots els treballs del bestiar (vaques, principalment) i de l’hort. I, quan el més petit dels nois ja havia fet sis anys i ningú esperava ja cap altra incorporació a la família, va néixer l’Amaranthia, una nena mig pell-roja i amb molt de caràcter, l’arribada de la qual va produir poc més que indiferència en aquella granja ja massa atapeïda.

La nena va intentar, com tots els infants, aconseguir una mica d’atenció dels seus mare, pare i germans, però, encara que no la tenien completament desatesa, tampoc podien ni volien ocupar-se massa de la inesperada nouvinguda. Així que, des de molt petita, l’Amarànthia es va haver de resignar i va decidir que era millor aprendre a cuidar-se ella sola; per tant, va buscar les seves distraccions a la natura que l’envoltava, les maresmes i el bosc, on es passava els dies sencers després d'omplir el seu morral amb les suculentes viandes que manllevava de la cuina. D’aquesta manera, va aprendre moltes coses i va conèixer a molts éssers, encara que no va estrènyer veritables llaços d’amistat amb ningú d’ells, ja que la poca atenció rebuda per la seva família l’havia fet una mica esquerpa.

De totes maneres, ella era molt feliç, i quan va ser una mica més gran va decidir assistir a les classes que impartia a l’escola del poble un simpàtic mestre semiorc, la dona del qual havia estat una guerrera molt coneguda. Veient els dos que l’Amarànthia era llesta i, sobretot, molt hàbil amb les armes, van decidir que valia la pena ensenyar-la lletres, ciències, doctrina de Mà Blanca i tècniques de combat. La idea era que pogués complir el seu somni i ser la capitana de la guàrdia del poble i, potser, acabar amb un lloc d’importància als exèrcits reials.

Però la vida li tenia preparat un cruel revés. Quan ja havia fet els setze anys, l’alcalde de Llirimar va entregar al seu professor i a la seva mestressa d’armes un missatge del monarca, segons el qual els cridaven a la Cort com a consellers, ell de Cultura i ella d’Estratègia Militar, donada la seva merescuda fama. L’Amarànthia va pregar-los que no marxessin, dient que no serien feliços a la Cort, rodejats de nobles corruptes i mercaders cobdiciosos, però la parella, encara que amb dolor, no van ser capaços de refusar la copiosa oferta econòmica i van marxar, deixant-la sola i sense referents. Llavors, la noia, molt emprenyada, després d’una nit de borratxera va assaltar l’Ajuntament de Llirimar causant molts destrosses i deixant bastant baldats a molts soldats de la guàrdia, cosa que va obligar-la a fugir del poble per preservar la seva llibertar i, inclòs, la seva vida (a part que les seves esperances de prosperar en la carrera militar van quedar una mica malmeses).

Després d’aquell dia, l’Amarànthia va passar-se molts anys recorrent municipis, boscos i muntanyes, coneixent tota mena de criatures, enredant-se en les aventures més inversemblants, sempre intentant millorar com a guerrera i aprendre cada vegada més. Perquè ningú no la relacionés amb el seu passat, va canviar el seu nom a Lilly (lliri, com el seu poble, en un dialecte exòtic els rudiments dels quals havia après a l’escola), fins que un dia, assabentada d’un fet que havia succeït al Llirimar amb mags, ànecs i escolopendres gegants (i també amb una mica de curiositat i un punt de nostàlgia), va tornar per obtenir més dades sobre la història i veure com li anava a la seva família; també volia saber alguna cosa dels seus antics ensenyants, que havien estat exiliats a Santara després del cop d’estat del nou rei de Gorumor, en Val von Stein. No es va sorprendre gens ni mica que els seus progenitors i germans no la volguessin ni veure, perquè la culpaven de la caiguda de la seva reputació al poble i la davallada del seu negoci; tampoc va esbrinar res dels seus docents, però el destacat paper dels mercenaris que després van acabar formant la Companyia del Lliri en l’aventura la va admirar, així que va decidir viatjar fins a Darum per unir-se a aquest singular grup, i així fer seure el cap i deixar d’anar per la seva banda.

I aquí la tenim, treballant per la Companyia, passant el temps amb el seu bon amic el paladí Rafinya i la resta de companys i companyes, intentant complir els preceptes morals de Mà Blanca (la major part de les vegades, evitant que en Rufus no sacrifiqui al seu estrany deu a tot el que se li posi per davant) i fent les coses que més li agraden al món: aprendre nous coneixements, emborratxar-se i, sobretot, pegar bons viatges.