Kornutt Catúfol

Podríem dir que en Kornutt és una excepció. Però, és clar, té un germà i, per tant, ja és el segon d’una família atípica. La història de com es van conèixer els seus pares la coneixem per en Carcant. De fet, aquest és la fatalitat d'en Kornutt. Tota la seva vida ha estat i és el germà petit d'en Carcant Catúfol, un personatge estimat, amb una reputació admirable i que ha deixat empremta a tots els que l’han conegut.

En Kornutt és cinc anys llargs més petit que en Carcant, fruit d’això, quan en Carcant se'n va anar a viure amb el titellaire, en Kornutt amb prou feines en tenia quatre i té pocs records de viure amb el seu germà. De fet, ha viscut més amb el seu germà a base de retrets i històries repetides massa cops de com el germà gran ho feia tot bé i era tan bon noi.

Els seus darrers records de conviure amb el seu germà es resumien en “era el que m’obligava a anar cada dia a l’escola” De fet, anar a l’escola, curiosament, no era dins els plans d'en Kornutt. S’estimava més una bona batussa amb els vailets que feien campana o anar a esverar les quadres i emprenyar les oques de Llirimunt.

Molts cops, quan arribaven a l’escola, feia veure que entrava a classe i quan notava que el seu germà deixava de vigilar-lo, s’esmunyia entre els taulons de la vella reixa i se n'anava a buscar gresca i embolicar la troca.

D’aquesta època en té força records a base de cicatrius i marques variades per tot el cos. Però també té un record inesborrable de quan el seu germà va marxar i ell va poder fer de les seves sense cap control.

Que en Kornutt va deixar l’escola tan bon punt ningú el va estirar, no ens n’hem de sorprendre. I que els seus pares, un llenyataire i una guerrera orca que ara cuidava una llar, trobessin dins els límits de la comprensió lògica que el seu fill fos un busca-raons i que arribés més cops calent d’orelles a casa que amb deures per fer de l’escola, era el més elemental que podia passar.

Malgrat tot, l’ombra del seu germà era omnipresent. Cada setmana, dia amunt dia avall, rebien una carta d'en Carcant explicant les seves millores en l’art de la manipulació dels titelles, les funcions que havia fet o, quan va anar a parar a la Companyia del Lliri, les missions i les trifulgues en les quals s’havia vist enredat. Quan arribava la maleïda carta, la cerimònia es repetia. Els seus pares el feien seure al menjador al seu costat, mentre en Josep Maria llegia en veu alta el contingut d’aquella missiva. La Krakaruna, escoltava embadalida aquelles imatges que li arribaven gràcies a la interpretació del seu marit i en Kornutt. En Kornutt esperava que, aquell cop, la carta fos més curta que mai i que, per fi, pogués marxar al carrer a buscar brega amb els seus amics.

Però, és clar, tot el que és bo, s’acaba. Al cap de cinc anys, en Kornutt va ficar-se en un embolic que va acabar ensorrant alguns corrals de Llirimunt i, fins i tot, alguna casa. La imatge d’un cul eixugant el contingut de la darrera deposició que havia fet al vàter de la casa, ara era exposada davant de tot el poble a causa de la desintegració de part de la paret de la vivenda per culpa d’un càlcul poc precís de la darrera envestida d'en Kornutt.

Allò va ser el punt d’inflicció de les trapelleries d'en Kornutt. Sobretot quan l’alcalde va visitar la família d’en Kornutt i va exposar-los que, o bé controlaven el seu fill, o l’haurien d’acabar tancant a la garjola del poble.

La decisió es va prendre aviat. En Kornutt seria enviat a seguir els passos del seu germà. Ell no podia entendre com els seus pares el podien sotmetre a un càstig tan cruel. Inscriure’l a una acadèmia de dansa on va passar els següents anys. La carta que va escriure el coi del seu germà deia “El millor per en Kornutt, que sempre s’està movent, és anar a fer balls i expressar tots els seus sentiments a través de la dansa.”

L’únic bo que va propiciar aquell canvi va ser que els seus pares li van regalar la seva primera destral. La seva mare li va dir abans de marxar “Nen, la destral sempre a punt, pel que pugui ser” i el seu pare, que no va voler ser menys li va donar un consell magistral: “Nen, la destral sempre a punt”. I aquella destral va prendre el nom de l’assot dels Déus.

En Kornutt va ser adoctrinat en l’art de la dansa i l’expressió corporal fins que va complir els 15 anys. A més, aquella institució inculcà a Kornutt la culpa i el penediment, cosa que combinava tan bé com podia, amb les seves escapades nocturnes a buscar brega i a organitzar ràtzies a les masies properes al centre on era reclòs.

Va ser, precisament, una d’aquestes nits que va topar amb una paradeta on s’organitzaven lluites entre adversaris. Allí, no només va començar a millorar els seus atacs sinó que, a més, va conèixer l’existència de Braulion, aquell a qui estava dedicat el temple on anava a competir per demostrar que era el més fort i el més valent.

La vida de’n Kornutt, doncs, es va relaxar. Al matí, les classes de dansa van començar a formar part de la seva rutina i va descobrir en les danses acrobàtiques, una forma d’escapar mentalment d’aquell indret. A les nits, combats durs dels quals, manta vegada, en sortia ben escaldat però amb la sensació d’haver après alguna cosa més.

Fins que un dia va arribar una carta dels seus pares. Feia un mes que no sabien res d’en Carcant dels collons. I això els començava a preocupar. De Dàrum arribaven notícies de lluites contra un dimoni i en Josep Maria i la Krakaruna estaven amoïnats perquè no sabien res del seu estimat fill.

“Si us plau, Kornutt, ves fins a Dàrum, busca la companyia del lliri i parla amb el teu germà a veure si s’ha quedat sense tinta i paper.”

I ja tenim en el nostre personatge, travessant camins, rius, prats i ponts amb una carta dels seus pares a la butxaca i una destral penjada a l’esquena. Fins que va arribar a una curiosa taverna a la ciutat de Darum on va veure un cartell que deia:

“Estem reclutant”

P. D. No té banyes. En el dialecte de la seva mare, Kornutt vol dir “tendre i dolç llegat de la terra”