Kwai

Kwai, Mestre de les Mil Aparences

Hi ha qui diu que Kwai, conegut entre els carrers i places com el Maravellós, és un misteriós Kitsune, un home-guineu de llunyanes terres orientals, i hi ha qui el sospita de ser un mag capaç de dominar el foc o la ment, però la veritat és molt més terrenal: en realitat és un home-rata de les clavegueres d'una ciutat propera a Darum, disfressat amb màscares i vestits que prometen meravelles impossibles.

Història

En Kwai no parla mai del seu passat. El seu clan, famós per la seva rectitud, el va repudiar quan, en la seva joventut, va desafiar les regles ancestrals: investigava llibres prohibits, jugava amb objectes arcans i, sense voler, va cometre un acte que va portar desgràcia al futur seu clan. Des de llavors, va quedar sol, obligat a sobreviure com a rodamón, carregant totes les seves disfresses i andròmines dins de dos grans tambors de llauna, sempre amb un somriure ple de dents torçades però, a la seva manera, enlluernador, i una màxima: “El misteri paga més que l’or”.

Ocupació

En Kwai amb el seu aspecte real, sense artificis ni màscares.

La seva ocupació és tan brillant com enganyosa: fa passar per meravelles allò que només són trucs de fira. Amb moviments àgils i paraules convincents, fa creure a la gent que pot transformar l’aigua en or o llegir el seu futur en tasses de tè cremat. La majoria cau en el seu encantament, paga per veure miracles i marxa amb les butxaques buides. I tot el que guanya? Ho dilapida comprant objectes que creu que tenen poders màgics: amulets trencats, mapes incomplets, llibres coberts de pols i plens de símbols impossibles d'entendre. Mai no li interessa l’or ni la riquesa; el que cerca és poder, coneixement i, potser, una mena de redempció impossible.

L'artefacte d'Askatel

Entre la seva col·lecció desordenada destaca un objecte que protegeix dins d'un mitjó de llana foradat. No és un anell antic ni un crani de cap ésser màgic: és una pedra arrodonida i rectangular, amb una superfície platejada, coberta de runes i venes que, les nits de tempesta, emeten una llum taronja intensa i una melodia que només repeteix tres notes, mentre tota ella sembla vibrar amb energia pròpia. Kuai l’anomena amb un somriure enigmàtic: “El Talismà de les Paraules Trencades”. Li van assegurar que no pertanyia a aquest món, però la inscripció del talismà assegura clarament que està connectat amb Askatel, el dimoni que meravella i terroritza els viatgers de les regions fosques. Però Kuai mai no revela més, ja que ni ell mateix sembla entendre del tot la naturalesa del seu misteriós artefacte. En la primera missió, Kwai gairebé perd la vida per culpa d'aquest artefacte, que el va distreure i el va fer relliscar per un penya-segat. Ara ha descobert que s'escalfa molt i brilla en moments d'alta concentració d'energia, però, tot i el seu sospitós nom, no sembla que tingui cap poder de control relacionat amb l'Infrafosc ni amb cap entitat maligna.

L'artefacte i les aranyes de la Seu (Minairons)

No obstant això, en trobar-se amb algunes aranyes explorant sota els taulons del terra de la seu de la companyia, l'artefacte les va fer reaccionar: Potser per por, potser perquè va emetre freqüències massa doloroses per als seus aràcnids aparells auditius, l'artefacte, en començar a brillar, va fer que les aranyes, que inicialment s'apartaven dels aventurers en la foscor, s'acostessin al voltant d'en Kwai i els seus companys. Una veu semblava sortir de l'artefacte i comunicar-se amb la persona que agafés l'objecte: Prometia poder i èxit si seguia els seus designis. Seria el propi Askatel? O seria una interferència d'un altre univers? En Kwai i els seus companys mai ho sabran. El que saben del cert és que van estar a punt de ser devorats per una aranya gegant, que mirava aquella pedra brillant i ataronjada amb els seus vuit ulls injectats en sang.

Kwai l'investigador

Sota l’aparença de farsant, Kwai també és estudiós i meticulós. Coneix l’art de traduir llengües oblidades, llegir pergamins antics i està aprenent a preparar pocions que poden curar, cegar o encantar, depenent de la voluntat de qui les beu. És un solitari hàbil: sap escapar de perills, sobreviure a les nits humides i rastrejar objectes que altres descartarien. I malgrat la seva habilitat i astúcia, la societat el rebutja, desconfiada, sospitant que la seva màgia és perillosa i el seu cor, incert.

Kwai, el Maravellós, segueix caminant per carrers i places, amb els ulls atents a cada misteri, cada llibre vell i cada objecte que pugui donar-li poder o coneixement. Potser cerca redempció, potser immortalitat, potser només entendre el que va perdre. Però una cosa és certa: mai abandona el seu teatre, ni les seves màscares, ni l’esperança que, algun dia, un objecte, un llibre o una runa el porti més enllà dels límits de la seva solitud.

Kwai amb la Companyia del Lliri

Kwai va unir-se a la companyia amb una idea en ment: On hi havia lluites amb éssers poderosos, hi hauria objectes màgics dels quals treure'n profit.

Primera missió: El castell del Baró d'Orlok

(5a Jornada d'Enrolats, matí, Màster: Jordi)

La primera missió de Kwai va ser anar a buscar una de les àncores de poder del poderós diable Askatel, rei dels enganys, que havia partit la seva ànima en fragments. Kwai i dos altres nous integrants de la companyia del Lliri, un jove i emocionat guerrer anomenat Alzack Lem i una esquerpa exploradora nana que portava el nom d'Agna van emprendre la seva primera missió, liderats per dos mercenaris més experimentats de la Companyia, el fervorós cavaller Malachite de Constantinapolitània i la Llentia.

La primera aventura que va meravellar en Kwai va ser entrar a la botiga d'antiguitats de l'Agathi Christa: Aquella dolça anciana tenia la col·lecció més gran d'andròmines que havia vist mai, i els grans prestatges plens a vessar d'objectes li van fer salivar la seva boca de rosegador. "Es mira però no es toca! QUE NO TOQUIS, T'HE DIT!" Amb aquesta frase, L'anciana li deixava clar que tenia les mans de rata massa llargues.

Allà, en Kwai va conèixer en Robert Llangdó, un elf estudiós de la criptografia que s'interessava pels objectes arcans, i, amb ell, van seguir la pista d'un talismà en forma d'aranya, fins a arribar al castell del Baró d'Orlock, que era dalt d'un penya-segat.

Per arribar-hi, van haver de passar per una cova plena de rat-penats gegants, on Kwai va tenir la seva estrena com a guerrer: Tot i que la majoria de la seva lluita va consistir en amagar-se darrere d'estalagmites i disparar virots de ballesta que no encertaven enlloc. Finalment, un d'aquests virots va travessar una de les criatures que ja estava malferida i la va clavar en una columna de pedra, deixant-la agonitzant, fent espasmes i esquitxant sang. En acabar la batalla, Kwai va regalar-se el seu primer botí: Va tallar uns quants trossos de les ales seques corretjoses d'aquells rat-penats, per a tenir alguna cosa per anar rosegant pel camí. Va deixar tres de les seves ampolletes d'alquimista a Malakite, el sant guerrer, que les va omplir d'aigua d'un rierol per a beneïr-la, i en va donar un dels flascons a en Kwai.

El Baró d'Orlok. Parlava com un vampir, tenia aspecte de vampir i vivia en un castell de vampir, però no era un vampir. Que no, que no, de debò. De debò que no ho era.

Al Castell del Baró d'Orlok, en Kwai es va interessar molt per les seixanta-dues filles del Baró, que encara no havien vist, i per les cent quatre filles que hi havia enterrades al jardí, en tombes de no més de tres polzades d'alt. Alguna cosa d'aquell home, que col·leccionava estàtues en forma d'aranya (el símbol d'Askatel) li feia mala espina, especialment des de que, en arribar al castell i veure que hi havia tempesta elèctrica, la seva pedra d'Askatel brillava amb llum taronja i li cremava a les mans, i volia descobrir què s'amagava en aquella família. De totes formes, en Kwai es va distreure ràpid amb les plates de deliciós formatge que el majordom anava traient, que endrapava sense pietat, agafant els trossos a dues mans i guardant-se'n la meitat a les butxaques.

Finalment, en Kwai, en Malachite, la Llentia, l'Alzack, l'Agna i en Robert Llangdó van baixar a la cripta del castell, on van trobar les filles del baró, que eren aranyes que ell criava en un gran viver de cristall, i on van conèixer la RingyPous, un dels esperits protectors d'aquell lloc, que servia el Baró, i que els havia estat vigilant des de dins de quadres encantats.

Però, a la cripta, tot es va tòrcer: El baró, malferit, va ser atacat per en Robert Llangdó, que va desenmascarar-se com el veritable emissari d'Askatel portant el collaret-àncora en forma d'aranya, i va posseïr tant a la RingyPous, com a l'Ullal i a en Queixal, dos grans gossos guardians del baró, que van deixar les festetes que els havien fet en arribar per a convertir-se en bèsties assassines, amb els ulls brillants i assedegades de sang.

En Kwai, atrapat enmig de la batalla i sent conscient de la seva poca fortalesa física, va fer l'única cosa que podia: Disparar ràpidament un tret de ballesta al pit de la RingyPous sense escrúpols, preferint matar a una innocent abans que voler-la salvar de la possessió i acabar ell mort.

La sort li va durar poc: minuts després, ell sol va ensopegar amb la seva pròpia túnica i es va donar un cop al cap contra una de les parets de pedra de la cripta, que el va deixar molt malferit. Ja no podia fer res: intentava disparar la ballesta contra en Robert Langdó, però la punteria li fallava, ja que no tenia força per apuntar bé, i els virots es clavaven al sostre de la sala. Finalment, en un últim intent desesperat, va esquitxar l'ampolla d'aigua beneïda a en Robert que estava massa lluny. Ell va riure, perquè en Kwai, defallit, havia fallat i l'aigua havia caigut a terra, però una sola gota, que va esquitxar en Robert, fent que sortís fum, va ser la pista que la resta dels seus companys necessitaven: La resta d'aigua beneïda dels seus companys, juntament amb l'atac de les seixanta-dos filles del baró, que van començar a enfilar-se pel cos d'en Robert i a mossegar-li la carn cuita pels poders divins, van ser suficients per a eliminar-lo d'aquest món. Així, aquells cinc guerrers van poder derrotar aquell emissari i eliminar una de les àncores d'Askatel.

Segona missió: la Piràmide dels Miralls

(5a Jornada d'Enrolats, tarda, Màster: Isi)

Tots els membres de la companyia s'havien separat en grups per anar a investigar llocs de la ciutat on s'hi estaven consolidant energies malignes: Askatel era a punt de fer-se present. En Kwai, malferit, era a la Seu del Lliri esperant ordres juntament amb quatre companys més, però s'havia distret examinant andròmines de la seva capsa, i no s'havia preocupat per curar-se les múltiples ferides d'aquell mateix dia.

Mentre en Malachite era a la infermeria, curant-se les seves ferides leproses, la Rita fregava gots a la barra i l'Alembí i en Xel bevien cervesa distrets, en Kwai va sentir un soroll a fora. Va anar a treure el cap per la porta del darrere, desprevingut, i un atac sorpresa d'uns guàrdies de la ciutat va deixar en Kwai molt malferit. Amb esforç els seus companys van poder neutralitzar els dos arquers, els dos guerrers i el mag que els havien atacat, però en Kwai, estava gairebé moribund, i en Malachite de Constantinapolitània va haver de ser qui, en acabar el combat, el va haver de sanar amb unes imposicions de mans, invocant a la Mà Blanca.

Ja previnguts després d'aquest atac sorpresa, i fent cas d'alguna informació que havien tret mitjançant tortures i amenaces a un dels guàrdies, van anar a proveïr-se de pocions abans de dirigir-se cap al port, lloc on creien que confluirien les energies malignes. A la botiga de pocions, en Kwai va poder convèncer al comerciant de que afegís alguna ampolla extra al lot de compra, ampolla que, per descomptat, es va quedar per ell.

Finalment van arribar al port, on hi havia un edifici que no havien vist mai: una mena de piràmide o cub de pedra negra, amb el símbol d'Askatel i unes inscripcions que en Kwai no va poder desxifrar. Les seves arts de traductor no van ser gens útils llavors, però sí el seu rossinyol per obrir portes, que, tot i que va activar una trampa que el va fer caure disparat uns metres enrere, va fer que la comitiva pogués accedir a aquell edifici infernal.

Allà, es van succeïr una sèrie de lluites i atacs en sales fetes de miralls, que semblaven estendre's infinitament. Cada sala tenia una estàtua central dedicada a un dels Vuit Arxidiables, servidors d'Asmodeus, representant els Pecats Capitals, i semblava que cadascuna d'aquelles estàtues hagués preparat una retorçada prova per a doblegar i enganyar la voluntat dels guerrers, Algunes lluites van ser físiques, però les més dificils van ser contra la seva pròpia ment. En Kwai ,però, per ser una rata de carrer pragmàtica i mentidera, per estar acostumat a tractar amb estafadors, i també per haver estat prou llest per a deixar els seus companys passar primer, va poder superar aquestes trampes i enganys molt millor que les proves físiques.

Va enganyar una de les estàtues dedicades als secrets confessant una tràgica història de desamor amb una ràtida femella anomenada Ratilda, història que era una completa mentida podrida de rata pudenta i farsant. I aquest cínic acte li va permetre obrir el Camí de les Mentides als seus companys, massa innocents per a haver confessat un secret que no fos veritat.

Finalment es va trobar en una sala de gel, lluitant amb els seus companys contra antics membres caiguts de la companyia del Lliri: la Llúmia, en Thortrek, la Màscara... Però per a ell, acabat d'incorporar a la Companyia, simplement eren un, dos, tres zombis més, zombis de gel que calia eliminar a trets de ballesta.

Ell ho va intentar, però, tot i que aconseguia escapolir-se dels poderosos atacs dels zombis de gel, que estaven destrossant els seus companys, estava malferit per les lluites de les sales prèvies, on havia respirat verí tòxic o mastegat cristalls creient que eren patates xips, i finalment va caure inconscient, esperant la seva mort en aquell terra gelat.

Aquella sala de gel, però, va resultar ser una il·lusió, que havia preparat especialment per a en Malachite un dels emissaris humans d'Askatel. En haver estat descobert el seu parany, aquest emissari va voler fer un pacte amb els membres de la Companyia per a que fugissin i no impedissin l'arribada del Rei dels Enganys.

La voluntat fèrria i el fervor religiós del més fort d'aquells guerrers, en Malachite, van aconseguir intimidar tant l'emissari demoníac que només amb paraules, pregàries sagrades i amenaces va ser vençut, com a mínim de forma temporal. Amb una encaixada de mans va reconsiderar els seus plans i es va esfumar, enduent-se part de l'ànima d'Askatel, i, quan en Kwai i els seus companys van obrir els ulls, encegats per la llum del sol, es van trobar asseguts al mig del port: aquella piràmide maligna havia desaparegut, com si mai hagués estat allà.

Finalment, Kwai i tota la resta de la companyia van reunir-se per veure com un engendre en forma de fetus gegant, que era Askatel en la seva forma verdadera, era executat per Arzark, el líder de la companyia.

Inventari

En unir-se a la Companyia del Lliri, en Kwai portava dos grans cilindres de llauna plens d'andròmines, entre les quals hi havia: Una disfressa (amb màscara) de Kitsune que utilitzava en els seus espectacles; un petit quadern de pergamí amb un càlem i un pot de tinta; Tres pots de vidre amb tap de diverses mides, que encaixaven un dins l'altre, per a preparar i emmagatzemar pocions; Un estoig de pell amb petites eines d'alquimista com ara un ganivet, una cullereta mesuradora i una mà de morter, entre d'altres; un rossinyol per a obrir candaus i panys, i un encenedor de pedra i esca.

Després de la primera i segona missió, en Kwai ha obtingut: diversos trossos d'ala de rat-penat gegant, amb os i ungla inclosos, que rosega com si fossin trossos de fuet sec, i dels quals ja en queden restes; una gran quantitat de fragments de formatge curat de la Baronia d'Orlok, que guarda escampats per la seva butxaca, i dels quals les formigues de la seu se n'han emportat gran part; un llibre demoníac antic però molt sencer ple de conjurs i dibuixos arcans que encara no entén i que canvien constantment de forma, i un líquid al·lucinatori tret d'un bol de la mà d'una de les estàtues dels Vuit Arxidiables, líquid que sembla haver perdut tots els seus poders i que en Kwai guarda en una de les seves petites ampolletes d'alquimista.

En les seves aventures, també ha obtingut una Moneda de la bona sort provinent del món de les fades, un flascó de líquid molt lluminós, del qual en queda la meitat, una ampolla amb un tornado a dins, que ha gastat fent-la servir per a derrotar un Elemental de Pols combinant-lo amb una bola de foc de la Tati, un Fanal de Cap de Formiga, una sèrie d'Armadures i armes de Closca de Panerola, un Pinxo de carn de Panerola amb Formatge d'Orlok i un recipient ple de Saliva de Paparra, inventari elaborat tot amb parts d'insecte mentre els membres de la Compania eren Minaironitzats, i per tant inventari engrandit ja a mida normal. De fet, en Kwai ha descobert molt de potencial culinari en les paparres que viuen a la seu de la Companyia, amb plats estrella descoberts per l'Agna i la seva destral, com el Sàndwich de Paparra realitzat amb un tall d'espasa horitzontal, el "Juguito de Paparra" extret de les armes i armadures dels combatents, o la prometedora Papilla de Paparra elaborada amb un bon cop de garrot.