Sven

Una figura camina enmig d'una tempesta de neu. L’Sven, un valent guerrer de les terres de Frostheim, camina lentament cap a una nova batalla encara per lliurar-se. Cansat i malferit de l’últim combat, pensa en com serà la seva rebuda al saló dels herois: el Valhalla. El Pare de Tots, Braulion, el convidarà a seure a la seva taula i beuran hidromel fins a la fi dels temps. Només necessita un últim desafiament, una última batalla per poder demostrar el seu valor, caure en combat i que les valquíries vinguin a buscar-lo com el valent guerrer que sempre ha sigut. 

La primera mort

Un record fugaç li passa pel cap: era a primera línia de l’última guarnició del seu poble natal, cara a cara contra l’enorme exèrcit de l’assentament del costat. La seva líder, la Sigrid Balderson, va aixecar la seva destral, i cridant a les valquíries va ordenar atacar sense miraments. Aprofitant l’ofensiva, però, l’Sven es va amagar darrere una de les cabanes de fusta del poble, tremolant de por, mentre veia els seus companys i companyes com eren massacrats un a un. Recolzant la mà a l’arbre del costat, va tenir la mala sort de posar-la dins un petit forat a l’escorça. Intentant treure-la, va començar a notar com un centenar d’escarabats li començaven a rosegar els dits i a pujar-li pel braç. Amb un petit pas en fals cap endarrere per allunyar-se, va entrebancar-se amb la seva pròpia llança i va caure rodolant per un barranc fins al riu, colpejant-se amb totes les roques i clavant-se totes les branques i arrels que es va trobar al seu pas. Malferit i amb uns quants ossos trencats, va aconseguir aixecar-se… Només per veure com un enorme llop el mirava grunyint ferotgement des de l’altra banda. L’animal va llançar-se a sobre seu i li va mossegar ferotgement el braç, li va arrencar una orella i li va obrir la panxa d’una esgarrapada. L’Sven va desplomar-se al riu i l’aigua se’l va endur turó avall fins a un petit estany que envoltava el turó. Amb el pas del temps, l’aigua va congelar-se poc a poc i el guerrer va quedar sepultat just a sota... petrificat en el temps.

Una segona oportunitat

Els dies van anar passant i ell, immòbil, observava a l’altra banda del glaç com sortia i es ponia el sol, com passaven les estacions i com a poc a poc es notava més lleuger. Un bon dia, un corb va col·locar-se sobre el glaç, just sobre el seu cap. Va començar a picar i repicar el gel amb el seu bec esmolat fins que va aconseguir fer una petita esquerda. - “Per fi, una mica d’aire pur!" - va dir en veu alta. - “Amb aquest fred segur que m’agafarà un refredat…” - va pensar. En aixecar el cap pel forat i mirar a l'horitzó, l'ocell continuava sobre seu mirant-lo fixament. Semblava inclús que volgués dir-li alguna cosa... De sobte, només per un breu instant, la cara desfigurada de la Sigrid va aparèixer fent-li un crit des de darrere el corb, tirant-lo al terra de l'ensurt. Espolsant-se i incorporant-se, l’Sven va sortir del glaç i va començar a caminar. Penedit de la seva covardia, va jurar-se a si mateix aconseguir el valor necessari per enfrontar-se a grans enemics i caure heroicament en combat, aconseguint així el vistiplau de les valquíries i que les portes del Valhalla s’obrissin per ell.

Viatge pel cor de Mirathil

Caminant i caminant, va arribar al primer poblat habitat. Una amable senyora gran anomenada Angelina li va oferir refugi i un plat calent, però quan ell es va treure el casc, la pobre dona va caure rodona d’un atac de cor. Després de descansar uns dies a la cabana de la senyora Angelina, assegut a una cadira, va seguir amb el seu viatge. Uns dies més tard, un jove pescador li va parlar de la ciutat de Darum, al regne de Gorumor, on des de feia temps corria el rumor que es reclutaven aventurers i guerrers. L’Sven va veure en aquesta ciutat el seu bitllet al més enllà i va decidir anar-hi. Esquivant bèsties ferotges i escapant de perillosos bandits, va aconseguir travessar les Terres Èlfiques. Per desgràcia, poc abans d’arribar a Gorumor, un gòblin el va enredar i va acabar pres en un campament gòblin on el van torturar i utilitzar durant setmanes. Quan ja pensava que passaria la resta dels seus dies penjat en una gàbia, un incendi va arrasar tot el campament a mitjanit.

Va aconseguir escapar pels pèls, i sense voler va tornar a relliscar per un barranc fins a caure de nou en un riu, inconscient. De sobte, l'Sven va notar com una gavina li picotejava la cara. El soroll de l'aigua el va despertar i va adonar-se que ja no es trobava a les muntanyes, sinó a una gran ciutat plena de cases i de gent. El sol brillava ben intensament. Un nou camí al Valhalla s’obria al seu davant. Una nova oportunitat per demostrar el seu valor... Potser.

El Naixement de l'Svinotxo

L'Sven va ser trobat sota un pont per l'Arzark, un mercenari d'una companyia d'armes. La seva aparença de cavaller i defensor del bé va

enlluernar a l'Sven que, desesperat per fer-se valdre i semblar un heroi, va decidir que el seguiria allà on anés. L'Arzark el va portar a la seu de la Companyia del Lliri, un grup de mercenaris de la ciutat de Darum que sempre es posaven en problemes i de tant en tant ajudaven a la gent, quasi com herois. L'Sven ho va tenir clar, i després de netejar els lavabos del primer pis sense gaire traça, va rebre el seu emblema com a membre oficial.

Després d'algunes aventures amb la Companyia del Lliri, l'Sven va trobar un lloc on podia arribar a ser un heroi. Tenia companys, aventures... tot allò que sempre havia desitjat. Un dia, de missió a l'Escola de Màgia de Darum, l'Sven va proposar als seus companys Agapio, Ithil, Narsoc i Helga que es faria passar per un nen de l'escola anomenat Svinotxo i així podrien entrar. Va arrencar-se les tíbies i va vestir-se amb la túnica dels estudiants, posant-se un gran barret al cap perquè no se'l veiés gaire. Durant aquella missió, després d'enfrontar-se de nou i per sorpresa al gran acte de covardia del seu passat, l'Sven va quedar-se encallat a la personalitat que estava creant de l'Svinotxo: un nen de 10 anys amb una gran passió per la màgia i els encanteris de colors.

A partir d'aquell dia, sempre que hi havia alguna situació prou intensa, l'Sven canviava de personalitat entre l'antic guerrer de Kakkadegat i l'estudiant de l'escola de màgia Svinotxo.

Segona mort

Un any més tard, després d'ajudar a derrotar l'Arxidiable Askatel a Darum, va viatjar de vacances juntament amb tota la companyia fins a l'Illa Fantasia, una illa paradisíaca enmig del Mar Esmolat. Un dia de pluja tropical, mentre estava a la guingueta Cocoloco amb la seva tieta Helga, l'Svinotxo va ser reclutat per uns nadius per a fer una missió, juntament amb els membres de la companyia que hi havia per allà. Havien de trobar un Lotus Blau, endinsant-se al Bosc del Pantà.

A l'Svinotxo se li va prometre que podria fer alguns trucs de màgia a l'espectacle de la nit, i estava molt emocionat de poder-ho representar. Tot i així, per coses del destí, no arribaria a poder-ho complir.

Aquella tarda, de camí cap a la cabana de la bruixa Molsa, un grup de gripos els van assaltar a ell i als seus companys: la Helga, l'Aldon, el Tudurri, l'Orctur i el Sothus. L'Svinotxo uns instants abans havia anat a fer un "pipí" (pensant-se que al ser un nen humà podia fer-ne), però entre els arbres un gripo se li va llançar a sobre per atacar-lo. L'espectre de la seva antiga comandant va sortir de dins seu, espantant el gripo i curant a l'esquelet. El Sothus, el seu company d'armes, en veure l'espectre que espantava i defensava l'Svinotxo, va sentir una crida divina per acabar amb aquell no-mort, ignorant per complet l'agradable tarda que havia compartit amb ell, o els gripos que els estaven atacant a tots.

El Sothus va començar a perseguir l'Svinotxo entre els arbres i a debilitar-lo sense descans. L'Svinotxo, encara espantat pel gripo, no entenia què estava passant ni perquè un membre del seu equip el volia matar. Sol i mort de por, va rodejar els arbres corrents, intentant fugir del qui creia que era el seu aliat. Finalment, i tot i els intents de l'espectre per aturar aquell clergue, en Sothus va acabar reduïnt l'Svinotxo fins que l'esquelet ja no es podia moure del terra.

L'Svinotxo se sentia més sol que mai. Plorant en silenci, no entenia perquè ell, un nen amb ganes d'aprendre màgia, havia estat caçat d'aquella manera, i menys per un dels seus propis amics. Va sentir un calfred, i de sobte es va notar flotant, veient el seu propi cos al terra, sol, immòbil... va ser just en aquell moment que va adonar-se que no era pas un nen. Era un esquelet. Era un esquelet imitant a un nen. Era l'Sven, el guerrer de Kakkadegat que anys enrere havia abandonat els seus antics amics en batalla, i per culpa d'aquella traïció, havia estat rondant pel món de Mirathil en pilot automàtic, intentant ser l'heroi que la seva gent havia esperat que fos. Intentant recuperar l'amor i l'acceptació que feia tants anys havia perdut. Intentant aprofitar fins l'últim moment per gaudir dels raigs del sol, del cant dels ocells, de les rialles dels amics, de les aventures...

I de sobte ho va veure clar. Va adonar-se que la vida li agradava. Compartir la vida amb els altres, li agradava. Fer riure als altres, sentir-se acceptat, gaudir de la companyia... Era així de senzill. I no necessitava més. I en el fons, per culpa d'això, havia de pagar el preu de no veure mai més la seva gent al Valhalla. I ho acceptaria. Al sincerar-se, l'espectre de la seva comandant se li va aparèixer al davant, somrient-li per primera vegada. L'Sven havia estat valent i per primer cop havia tingut el valor de parlar amb claredat. Dit això, ella va ascendir fins als núvols, retirant-li la maledicció que el mantenia viu.

I de sobte, molta escalfor. El seu cos en flames.

Sense entendre ben bé què passava, l'Sven va veure un raig de llum al cel, obrint-se pas entre els núvols. De sobte, una orca de brillant

armadura i cabells color sang, galopant sobre un cavall de color blanc, va descendir fins al seu costat. Li va donar la mà dient-li que després de tants anys, el seu moment havia arribat. A l'Sven li va caure una llàgrima... després una altra. Plorant desconsoladament va abraçar a aquella valquíria que l'havia vingut a buscar. Va girar-se als seus companys d'armes i amb un somriure va cridar que per fi podria tornar a casa. Va continuar cridant a tots els noms que l'havien acompanyat tot aquest temps, i inevitablement l'havien guiat fins aquell moment: l'Arzark, el Puki, l'Scarlett, l'Oleg, el Gus, el Bri, la Sylvana, el Raven, la Màscara, la Fona, el Llatres, l'Ithil, l'Agapio, el Narsoquet, la Helga, el Kael, la Mèrida, el Cornut, la Dana, el Tudurri, l'Aldon i el Sothus. Entre llàgrimes els va dedicar unes paraules d'agraïment i sense pensar-s'ho massa, va pujar al cavall. No sabia si els seus companys el podrien veure o sentir, però estava en pau.

El cavall va sortir cavalcant per l'aire, entre les copes dels arbre si palmeres d'aquella jungla, fins perdre's entre els núvols, de nou en un raig de llum pura i radiant.

Valhalla

La valquíria va acompanyar l'Sven fins a una gran porta de fusta massissa, plena de detalls gravats i decoracions nòrdiques. En obrir-la, una

llum el va cegar per complet. Quan va poder obrir els ulls, no podia creure el que tenia al davant: era la Gran Casa comunal de Kakkadegat, el seu poble, i tots els seus amics i familiars eren allà, sopant com si res al costat del gran braser del fons de la sala.

De sobte l'Sven es va mirar les mans, i veu que ja no és un esquelet. Tornava a ser ell. Una llàgrima li va regalimar per la galta quan de sobte, la Sigrid Balderson, la seva antiga comandant, li va posar la mà a l'espatlla com tantes vegades havia fet sent un fantasma. Aquest cop però, era ella de veritat.

"Sí que has trigat Sven... Però sabia que al final ens trobaries. Nois! Mireu qui ha arribat!"

En aquell moment tota la seva gent va començar a riure i a cridar d'alegria, contents de retrobar-se amb el sapastre i l'innocent de l'Sven, una persona molt estimada al poble. La Sigrid li va donar una gerra d'hidromel i alçant el seu got, va mirar-lo i va somriure-li:

"Skål! Per l'Sven! Per Kakkadegat! Skåååååål!"