Alambí Consurgens

Era un dia obscur, ennuvolat i boirós, en un indret desolat, abandonat per la societat, a la desembocadura dels claveguerams de la ciutat de Port Blanc, on els més pobres i desafavorits malvivien arreplegats al voltant de fogueres improvisades. Era per aquestes contrades, on el Mestre alquimista Annatar solia passejar, tot buscant aquelles criatures que l’hi servirien pels seus experiments, però aquell dia va trobar quelcom que no esperava. Abandonat sota un arc mig derruït i recobert de líquens i molsa, hi havia un paquet que mantenia un lleuger balanceig. En acostar-s’hi, va descobrir que es tractava d’un nadó molt menut, semblaria que fos nascut prematurament si no fos perquè l’alquimista es va fixar amb unes orelles lleugerament corbades i acabades amb punta; i un borrissol al dors dels peus. Es tractava d’un nadó de mitgerol. En adonar-se’n, els ulls l’hi van començar a brillar com qui troba una joia molt valuosa amagada entre el fang. Segons la creença del mestre, els mitgerols eren el resultat de l’encreuament entre humans i fades, i les fades, com a éssers especialment màgics, descendien directament dels déus. Per tant, segons ell, obtenir l’essència d’una fada era sinònim d’obtenir el poder d’un déu. Així doncs, en un acte de total cinisme i despotisme, l’alquimista va prendre el nadó i el va adoptar, posant-l’hi per nom Alambí Consurgens. Una clara mostra de les seves intencions, ja que Alambí fa referència a un estri alquímic i Consurgens, que en argot vol dir “el reneix de la foscor”, “el que ressorgeix”.

Al llarg de tota la seva infantesa i sota el context de buscar l’essència de les fades, Annatar es va dedicar a tallar, extreure i experimentar amb el seu cos. Alguns exemples clars d’aquestes tortures que encara es poden veure en la seva aparença a dia d’avui són els fragments d’orella escapçats, el coll i la galta dreta amb cremades químiques, i, el més característic de tot, el seu to de veu anormalment agut. Aquest últim és causat per un beuratge experimental que el seu tutor li va obligar a beure. L’objectiu de la poció no el va mencionar mai, però els efectes secundaris que va provocar al pobre noi van ser la castració química. [Tot i no mencionar-lo mai, l’objectiu de la poció era extreure l’escènica de fada a través de la pell, fet que l’hi va provocar un albinisme induït, apart dels altres efectes secundaris]

Amb el pas dels anys, l’alquimista va anar descuidant la recerca de l’essència de fada per centrar-se en altres experiments que l’hi proporcionarien més poder, el seu objectiu final. Segons ell, com més adult es feia un mitgerol, més desapareixia l’essència i més humà es tornava, per tant, la seva percepció envers el jove, va anar canviant cap a una espècie de criat primer, i després un deixeble a qui confiar alguns del seus secrets alquímics. Van anar passant els anys, i l’Alambí, convençut que mai ningú faria res per ell, va anar adoptant una actitud apàtica i passiva, deixant-se experimentar pel seu mestre i tutor. Però de sobte, quan el jove Alambí rondava els 25 anys, el seu mestre va desaparèixer mentre realitzava un nou experiment.

A causa d’aquest fet, l’Alambí es va quedar sol, vivint a l’antic santuari del seu mestre, una espècie de sala petita adjunta a un túnel de clavegueram abandonat. Al principi es va dedicar a deambular per tota la xarxa de clavegueram, aprenent-se l’entramat de túnels i sales de memòria. Cal remarcar en aquest punt que, el fet que fos un orfe amb evidents mutilacions al cos, malgrat l’aparença d’infant als ulls dels llargaruts (com ell anomenava als humans de la ciutat), provocava que el tractessin com un delinqüent i que ningú en volgués saber res. A més, com que a la seva edat, segons el còmput dels mitgerols, encara no era adult, però era massa gran perquè algú l’acceptés com a nou deixeble es va dedicar a seguir l’aprenentatge que l’hi havia començat a inculcar el mestre Annatar, ara, de forma autodidacta. Però el seu objectiu no era ser alquimista, sinó tenir un mode de subsistència, quelcom per poder-se guanyar la vida. Però de seguida es va adonar que per la seva aparença i condició tampoc era fàcil vendre productes alquímics. No va tardar a descobrir que el que realment era fàcil de vendre eren les falses promeses i l’esperança, tot i que els clients no eren molt amigables quan descobrien la veritat. Es va dedicar durant mesos a practicar i perfeccionar el seu joc de mans. Les seves especialitats van acabar sent els jocs d’apostes i l’ús d’un bolet al·lucinogen per provocar una estranya brillantor als seus beuratges, els quals venia de forma il·legal en una parada ambulant entre els carrers de la ciutat.

Van anar passant els mesos, i mica en mica, l’Alambí va descobrir dues coses bastant importants per a la seva labor. Primer, i segurament el més important, va descobrir que era millor no fer servir el seu nom mentre actuava, així que va adoptar un pseudònim, “Umbra”, que literalment vol dir “ombra”, o “el que viu a l’ombra”. I segon, que és molt més fàcil ensarronar borratxos en una taberna que no gent que va expressament a comprar al mercat. Així que va començar a freqüentar més les tabernes que no pas els carrers on venia.

En aquest punt cal fer especial menció a la seva personalitat, ja que esdevindrà molt important per a entendre els seus actes fins aquí i per als propers esdeveniments.

De petit, l’Alambí era alegre i innocent com la majoria d’infants i mitgerols, però a mesura que va anar descobrint el món, adonant-se que el que l’hi provocava el seu mestre no era natural i més aviat dolorós, va anar canviant la seva actitud cap a una apatia generalitzada, no només envers la seva vida personal, sinó també cap al món en general, ja que ningú feia res per ajudar-lo o aturar l’Annatar. Quan aquest darrer va desaparèixer, l’Alambí va començar a rondar pel món, l’apatia seguia sent la clara dominant, però de mica en mica va anar coneixent i experimentant altres actituds. No se sentia molt còmode fent-ho, però l’apatia no ven flascons, per tant, va assumir una personalitat forçada quan estava de cara al públic: l’efusivitat i l’entusiasme d’un mercader quan venia; i la fredor manipuladora i carismàtica quan es dedicava als jocs d’engany a les tabernes. El què en un principi es podia veure com una actitud forçada, mica en mica i a base de practicar-ho a diari es va anar convertint en la seva actitud real envers el món en general, tot i que hi havia alguna excepció.

Un fet especialment rellevant és que la seva condició com a orfe abusat i utilitzat va començar a provocar en ell un especial afecte i compassió cap a altres orfes. Quan un d’aquests apareixia per jugar amb ell o intentar comprar-l’hi algun producte “miraculós”, l’Alambí canviava a una actitud amable i simpàtica. Sovint, o bé l’hi venia algun producte sense alterar, o bé directament l’hi regalava. I si l’orfe en qüestió volia jugar amb ell, o bé s’hi negava, o bé, fins i tot, el deixava guanyar, fos quina fos l’aposta.

Amb el pas del temps, i juntament al seu especial afecte cap a altres orfes de Port Blanc, l’Alambí va anar creant una petita comunitat d’orfes que s’ajudaven i col·laboraven entre sí. És així com un dia va arribar el rumor que hi havia una companyia d’herois que lluitaven pel bé, o almenys això és el que deien alguns dels orfes més infants. La creixent expectació per a aquesta companyia va acabar empenyent l’Alambí a iniciar un viatge cap a la ciutat veïna de Darum, seu de la ja famosa Companyia del Lliri. No sabia ben bé què en podia esperar, però si aconseguia una font d’ingressos per a la seva petita comunitat d’orfes ja era suficient.

El primer dia d’arribar a la seu de la companyia, però, no va ser gens fàcil, ja que va coincidir amb l’atac del diable Askatel a la ciutat de Darum. Fins just abans d’aquest moment, la concepció que l’Alambí tenia envers la companyia era més aviat escèptica: mai havien estat de fiar els llargaruts i menys aquells que es permeten conviure amb alquimistes (Pel seu passat era obvi que l’Alambí tindria, com a mínim, cert nivell de fàstic i rebuig pels adults i els alquimistes). En un principi, es va mostrar completament apàtic i distant, sols venia a temptejar el terreny i veure si realment es tractava d’una companyia d’herois o de simples mercenaris, i pel que semblava l’aparença de la seu, era més aviat la segona opció. Però com hem dit, tot va canviar aquell dia. Askatel es va abraonar sobre la ciutat, posant en escac tots els seus ciutadans, i això incloïa també els menors i orfes que hi residien. Per aquest motiu, l’Alambí es va decidir a ajudar-los, en una primera missió on, acompanyat per altres membres (els quals no recorda a causa del trauma d’aquell dia), es van dirigir a la biblioteca de la ciutat. En aquell lloc, posseït per una aura obscura i malèvola, va viure l’autèntic terror que podia desencadenar el mal. Convertit i subjugat com a servent etern d’Askatel, l’Alambí i els seus companys van descobrir el resultat de l’ambició d’Annatar. El mateix mestre abusador que anys enrere l’havia torturat, ara, es mostrava com a fidel servidor d’Askatel. En un acte de valentia acèrrim, el grup s’hi va enfrontar i, miraculosament, el van aconseguir derrotar. Aquell moment, va simbolitzar un abans i un després a la vida de l’Alambí: en un sol dia havia passat de no tenir cap esperança per un grup més de mercenaris a veure com encara queden autèntics herois que obren pel bé i en els quals s’hi pot confiar plenament malgrat siguin complets desconeguts.

A partir d’aquest moment, l’Alambí cada cop passava més temps a Darum, col·laborant tant bé com sabia amb els membres del Lliri. Però sense oblidar la seva comunitat de Port Blanc, als qui, de tant en tant, enviava els diners que guanyava amb les missions del Lliri.

Un dia, un esdeveniment que podríem catalogar com a pràcticament mundial, va sacsejar la vida a Mirathil. Així com en molta gent l’arribada dels tieflings va despertar por, incredulitat o hostilitat, l’Alambí, des del seu costat més amigable amb els desvalguts, va sentir la fragilitat i la incertesa dels nouvinguts, conscient que segurament entre ells hi hauria una gran quantitat de gent necessitada, i probablement orfes. Per tal de demanar que la Companyia es posés al servei dels nouvinguts i construís un orfenat nou a la ciutat de Darum, va prendre la iniciativa de posar-se en contacte amb el líder de la Companyia del Lliri, Arzark. Però el dia que havia anat a veure’l per a realitzar la proposta, la revolta dels minairons va esclatar a la seu del Lliri. L’Alambí, juntament amb altres membres de la companyia, es va haver d’enfrontar a enormes reptes com enfrontar-se a aranyes i vespes gegants, aguilots i gossos del tamany d’una muntanya i tripular una nau. Aquest darrer, el qual va superar amb perícia surfejant un enorme tsunami de cervesa, el va acabar convertint en capità de vaixell, el qual va decidir batejar amb el nom de “El Catador”, el barco de la Cuba de Cervesa.

Ara, presentant-se com a Capità Alambí, es proposa recuperar-se de la batalla i tornar a intentar reunir-se amb el líder, ja que considera que el seu propòsit al Lliri és més clar que mai: utilitzar el seu potencial de companyia per ajudar els desvalguts i necessitats.