Missió 130: El devorador d'Ecos

0.1 - El que hem oblidat

El dia era rúfol a la ciutat de Darum. El sol romania amagat sota un mantell de núvols espessos, eren les vuit del matí però era difícil endevinar l'hora del dia perquè la llum arribava filtrada pels núvols. Trobem tres aventurers reunits a la gran sala de la Companyia del Lliri. En Kürt, un imposant orc bàrbar cobert de cicatrius i tatuatges tribals xerrava animosament amb Lord Gauper, un glípid vestit amb certes parts d’una cuirassa que degut a la seva mida li eren sufucients per cobrir el cos, coronat amb branques entrellaçades i agafat a una gerra metàlica plena de cervesa. A la sala també hi havia en Nel Ombraclara, un paladí de pell de cendra devot de la deessa Ella assegut a un racó.

S’obre la porta de la seu de Lliri i el primer que noten els nostres herois és que la sensació tèrmica de la sala sembla baixar un parell de graus de cop. És l’avantguarda de l’entrada de Làpida a escena. Va coberta amb una capa negra i el seu aspecte, a primer cop d’ull és que un espectre, o la mateixa mort, acaba d’entrar a la sala, si no fos perquè dues orelles de gat i una cua peluda sobresurten de la túnica i desvetllen la seva identitat. Sembla que parla amb algú, fluix, discretament, però no sembla pas que hi hagi ningú a la sala acompanyant-la.

Encara no ha acabat de situar-se a la sala que la porta es torna a obrir per permetre l’entrada d’un hobgoblin. Es presenta a la companyia amb el nom d’Amarantí Rocserrat (diu que l’anomenem així perquè el seu veitable nom és ben difícil de pronunciar) Fisicament destaca a la seva cara una gran cremada de foc que li ocupa mig cap i part del rostre. Porta dos sabres serrats a banda i banda de la cintura. Ell ens explica que vol entrar a formar part de la companyia del lliri. Diu que va ser capturat i obligat a fer de gladiador, passant d’arena en arena fins arribar al se destí final ara fa uns tres anys, acabant a l'anomenat Anfiteatre Clandestí de les Arts Marcials fins que la setmana passada un grup d’herois de la companyia del lliri el va alliberar.

La major part dels seus companys van preferir tornar a casa, però ell ha decidit entrar a formar part de la companyia, cosa que sembla que els mercenaris presents accepten.

Això sí, encara no han acabat de parlar amb ell que entra, a tota velocitat, un curiós personatge a la seu. Es presenta com a Daví el Ritualista i tot i que per la majoria no es conegut, sembla que ell sí que coneix la companyia perquè ve a demanar ajuda. Els explica que Darum s’està enfrontant a un gran perill. Pel que diu, ell forma part d’una llarga estirp de protectors de Darum, tot i que darrerament no està gaire amb contacte amb la seva agrupació. Però recentment ha descobert que algú ha robat el rellotge de la memòria, un aparell que serveix per controlar l’estat de set segells magics que activen una força tractora que manté presa al subsòl de Darum, al devorador d’ecos.

Aquest esperit primigeni, va ser bloquejat per una cultura ja desapareguda al subsòl de la ciutat fa molt de temps, amb la intenció que la gent de Darum pogués mantenir els seus records. Perquè aquesta bèstia s’alimenta d’això, de records. Malgrat tot, és tant perillós com important per l’equilibri de la ciutat, motiu pel qual, va ser empresonat sota els peus dels habitants de Darum, assegurant que certes memòries de la ciutat i dels seus ocupants, siguin depurades i absorvides, sobretot, aquells records que cal oblidar.

Daví els explica que el rellotge, en males mans, pot utilizar-se per crear talismans que contraresten els efectes dels raigs tractors i alliberar al devorador d’Ecos, i té la sensació que algú vol alliberar-los, causant un veritable cataclisme a la ciutat, i els demana que el segueixin, que ell sap per on s’accedeix als passadíssos subterranis que porten a la presó del monstre. Lord Gauper està tant impressionat que treu la seva agenda i fa una entrada sobre el que acaba de passar.

Creuen la plaça de Darum i arriben a una cantonada on hi ha un envornal prou gran, segurament el principal de la plaça. En Kürt no té massa dificultat a obrir-lo, tot i que l’Amarantí li dona un cop de mà perquè la reixa és molt gran. Baixen per una escala i entren a un passadís d’uns dos metres d’alçada. Comencen a recórres els passadíssos subterranis, però s’adonen que en Daví no té gaire clar per on passar, sobretot quan arriben a una sala on hi ha 4 portes.

En Daví els diu que la correcte és la primera, la de l’esquerra, que procedeixen a creuar i investigar. Al cap d’una bona estona resolen que aquell passadís només porta a camins sense fons i tornen a l’habitació inicial. Allí decideixen marcar el terra amb el text “No passar”

Després de discutir una estona, i sobretot, basant-se amb el fet que el Daví els assegura que la tercera porta no pot ser, decideixen utilitzar-la. Avançant per ella arriben a una porta blindada amb una combinació numèrica exageradament gran.

Sembla que Daví no té ni idea de com passar i tots estan força d’acord que han arribat a un passadís sense sortida. quan de cop i volta, noten un mareig. La sensació que tot els dona voltes. Ni tant sols s’adonen que estan perdent la memòria i l’ultima cosa que veuen és que els numeros de la porta giren i aquesta s’obre. Tot seguit, apareix un home amb 6 talismans penjats del coll i un orbe a la mà que utilitza per apuntar cap a ells i donar-los una ordre imperativa “Torneu d’on heu vingut”

0.2 Segon Intent

El dia era rúfol a la ciutat de Darum. El sol romania amagat sota un mantell de núvols espessos, eren les deu del matí però era difícil endevinar l'hora del dia perquè la llum arribava filtrada pels núvols. Trobem cinc aventurers reunits a la gran sala de la Companyia del Lliri. En Kürt, un imposant orc bàrbar cobert de cicatrius i tatuatges tribals xerrava animosament amb Lord Gauper, un glípid vestit amb certes parts d’una cuirassa que degut a la seva mida li eren sufucients per cobrir el cos, coronat amb branques entrellaçades i agafat a una gerra metàlica plena de cervesa. A la sala també hi havia en Nel Ombraclara, un paladí de pell de cendra devot de la deessa Ella assegut a un racó, la Làpida, recolzada en una paret, xiuxiejant alguna cosa, mentre escolta com l’Amarantí Rocserrat es presenta com si fos el primer cop que entra a la companyia. A la sala també hi ha en Daví el ritualista, i quan tots el veuen, s’estranyen de la seva presència perquè no recorden quan ha entrat.

Però encara és més sorprenent quan els explica que la seva presència es justifica perquè segurament els han robat els records. Els mostra com al seu braç esquerra porta escrit “Algú vol alliberar al devorador d’Ecos. Si notes coses estranyes, és que ja us han esborrat la memòria”

Ell mateix els torna a portar a l’embornal, on veuen que la porta ja és oberta i comencen a sospitar que aquell mag tronat pot ser que tingui raó. Baixen fins a la sala on abans han marcat un passadís i decideixen provar el següent. Sembla lògic que han passat per allí i que no han marcat res més. Desgraciadament descobreixen que ha sigut un error després de recórrer metres i metres de passadíssos.

Finalment arriben de nou a l’habitació i decideixen marcar el passadís com a “Camí equivocat” però mentre estan fent la marca, senten soroll pel tercer passadís.

I son just a temps de descobrir que sis mecagòblins apareixen d’allí dins amb molt males intencions. No van pas sols, van acompanyats d’un mecaorc que sembla que els posa les coses una mica complicades.

La lluita és llarga i complicada pel fet d’estar a les profunditats. En Kürt rep diverses estocades que li deixen ferides obertes a la pell. En Nel perd el protector dret del braç per culpa d’una pífia, i tots reben alguna patacada. En un moment donat, en Kürt decideix treure’s la cota de malla que portàva posada i la llença al terra.

Els costa però aconsegueixen abatre els gòblins, just al moment que la Làpida entra a la cambra. S’havia desviat per un camí i s’havia quedat enrere. Tots junts entren pel passadís per on han aparegut els meca-gòblins per trobar-se una pesada porta metal·lica oberta amb una combinació de numeros exageradament gran. “hem de recordar aquest número” diu en Daví davant la mirada d’incredulitat dels membres de la companyia que veuen improvable recordar un número tan gran.

I aleshores l’Amarantí els diu “tinc un truc que no pot fallar. El feiem servir a la presó. Cadascú només ha de recordar tres numeros” “però si ens esborren la memòria com podrem recordar-los?”

En Daví els diu “tinc un ritual que permetrà mantenir aquesta informació al cap. Crec” i fa un passe màgic pràcticament al mateix moment que noten un mareig. La sensació que tot els dona voltes. La resistència mental als encanteris de’n Nel li permet descobrir que els altres estan perdent la memòria. I no li costa gens pensar que a ell li passarà el mateix en breu, així que escriu al seu braç “Ho estem oblidant”

I té el temps just de veure com del passadís d’on ells acaben de sortir, apareix un home amb 5 talismans penjats del coll i un orbe a la mà que utilitza per apuntar cap a ells i donar-los una ordre imperativa “Us he dit que torneu d’on heu vingut”

0.3 Tercer Intent

El dia era rúfol a la ciutat de Darum. El sol romania amagat sota un mantell de núvols espessos, eren les quarts de dotze del matí però era difícil endevinar l'hora del dia perquè la llum arribava filtrada pels núvols. Trobem cinc aventurers reunits a la gran sala de la Companyia del Lliri. En Kürt, un imposant orc bàrbar cobert de cicatrius i tatuatges tribals xerrava animosament amb Lord Gauper, un glípid vestit amb certes parts d’una cuirassa que degut a la seva mida li eren sufucients per cobrir el cos, coronat amb branques entrellaçades i agafat a una gerra metàlica plena de cervesa. A la sala també hi havia en Nel Ombraclara, un paladí de pell de cendra devot de la deessa Ella assegut a un racó, la Làpida, recolzada en una paret, xiuxiejant alguna cosa, mentre escolta com l’Amarantí Rocserrat es presenta com si fos el primer cop que entra a la companyia. A la sala també hi ha en Daví el ritualista, i quan tots el veuen, s’estranyen de la seva presència perquè no recorden quan ha entrat.

“Ho estem oblidant” diun en Nel en llegir el que hi ha apuntat al seu braç dret. En Daví ho confirma i tots detecten que han perdut vida en alguna batalla.

Van fins l’armari de curació de la seu i aprofiten per curar-se ferides i recuperar vida, just a temps per tornar a sortir cap a la plaça seguint les instruccions d’en Daví.

Arriben a la sala de les bifurcacions i en Daví els diu que no continuin equivocant-se que segur que és el camí de la dreta. No cal dir que tornen a recorer-lo per descobrir que s’han tornat a equivocar.

Marquen el passadís com a tercer intent, entenent que els altres dos son els marcats i avancen pel passadís correcte fins arribar la a porta.

Mentre si acosten, han anat recuperant a la memòria els numeros de tres xifres, i quan arriben a la porta, l’Amarantí resol l’enigma rapidament, davant la mirada astorada dels presents.

En Nel decideix afegir al seu braç “ Si esteu llegint això, vol dir que hem tornat a fracassar.”

Continuen avançant, però es van trobant diverses desviacions i perden molt de temps investigant camins erronis. Saben que el temps els va en contra però no tenen gaire millor opció. Marquen els camins incorrectes però no poden marcar els correctes fins que no han detectat que ho son. En Daví és, però, de gran ajuda a l’hora de detectar camins incorrectes. Intenta que els recorrin tots.

Finalment arriben a una avantsala custodiada per una estàtua amb dos passadíssos. A la paret de l’esquerra hi ha un gran marbre amb inscripcions. Hi poden llegir:

“Més enllà d'aquest punt resta empresonat el Devorador de Records.

Set segells el mantenen lligat a la seva cambra

No hi entreu, no us hi acosteu, no escolteu la seva veu.

La seva presència esborra els records dels vius.

Si podeu llegir això, gireu cua.

I si no recordeu per què heu vingut, fugiu immediatament.”

Senten un brunzit a dreta i esquerra de la sala i veuen que al passadís de la dreta hi ha un templet del que en surt un raig tractor, mentre un home amb 4 talismans al coll, construeix una estructura al voltant de la pedra generadora del raig tractor.

Cinc meca-gòblins l’estan ajudant a contruïr l’estructura. L’home els veu i diu “comenceu a ser una mica emprenyadors, desfeu-vos d’ells” diu mentre continua treballant.

Tornen a iniciar una batalla amb els meca-gòblins. Durant la batalla, però, la Làpida veu un estrany rellotge que l’home té al terra i, dissimuladament, s’acosta on és i l’agafa discretament. No li costa gaire, la batalla està començant i l’home està ben disposat a acabar l’estructura. Un dels gòblins dona un cop a n’en Nel, que perd el seu penjoll que porta amb un rellotge de sorra. En Kürt, però, li dona una forta patacada al meca-gòblin i el deixa mig desmuntat. Un dels meca-gòblins li dona un cop al peu al Daví, el ritualista, que queda malferit. Aleshores la Làpida veu com l’home es treu un dels talismans que encara porta al coll i el penja davant el raig tractor, que s’apaga al moment. El rellotge que té la Làpida, es situa a la quarta marca, mentre ella i la resta dels herois noten un mareig i un sentiment que ja comença a ser-los familiar.

L’home treu l’orbe i torna a ordenar-los que tornin d’on han vingut. Que no els vol mal, però que si li impedeixen acabar la seva missió, no tindrà més remei que matar-los diu mentre s’adona que, d’aquí no res, ja no recordaran res.

Mentre ells tornen endarrera poden veure, tot i que no ho recordaran, com dos dels quatre meca-gòblins comencen a destruïr la llosa de marbre on feia poc havien llegit el text d’advertència. Els altres dos avancen fins la primera bifurcació i allí esborren el pas dels herois pel passadís de la dreta i fan un grapat de fletxes al passadís erròni.

Els nostres herois retrocedeixen. Al passar per la cambra on han lluitat, en Nel troba el protector del braç dret i se’l posa, tapant el text que hi ha escrit. Quan arriben una mica més endavant, en Daví el ritualista cau a terra. Ja no pot més. Lord Gauper, per donar-li coratge, li dona la seva gerra. Quan arriben a l’escala per pujar a la plaça, l’Amarantí, ves a saber perquè, deixa l’espasa a la part de baix i s’enfila cap a dalt, oblidant-la.

I tots cinc, junts, arriben a la Seu.

Acte I: Un matí a la Seu del Lliri (i aquí comença la partida)

El dia era rúfol a la ciutat de Darum. El sol romania amagat sota un mantell de núvols espessos i era difícil endevniar l'hora del dia perquè la llum arribava filtrada pels núvols. Cinc aventurers reunits a la gran sala de la Companyia del Lliri. Sota el sostre de fusta, cadascun d'ells creia que era la primera vegada que creuava la mirada amb els altres aquell matí. Perquè creien que era el matí, tot i que ja eren gairebé les cinc de la tarda. Allà hi havia en Kürt, un imposant orc bàrbar cobert de cicatrius i tatuatges tribals; Lord Gauper, un humà de baixa estatura coronat amb branques entrellaçades; la Làpida, una figura cadavèrica embolcallada en una túnica fosca, en Nel Ombraclara, un paladí de pell de cendra devot de la deessa Ella; i l'Amarantí Rocserrat, un hobgoblin exgladiador amb el rostre conrat pel foc.

L'Amarantí, convençut que acabava d'entrar a la seu del lliri, es va presentar als altres companys. Havia sentit a parlar dels herois de la companyia i després de ser alliberat del seu captiveri, volia entrar a formar-ne part.

En Kürt va començar a notar coses estranyes. Va adonar-se que l'armari de medicaments de la seu estava buit, com si hagueren esgotat totes les pocions de curació en un combat recent. A més a alguns d'ells li faltava algun bé preuat —una arma, un penjoll o la cota de malla— i en Gauper no trobava la seva gerra de cervesa habitual. Llavors, a sota d'una taula, en Gauper va trobar un misteriós estri metàl·lic dividit en set fraccions, la busca del qual marcava les quatre. En el mateix instant en què el van tocar, la busca va avançar un minut amb el so d'una petita campana.

Acte II: El gòblin mecànic i el clavegueram silenciós

De sobte, primer en Kürt i després la resta de companys comencen a sentir crits de la gent del carrer. Son crits d'horror barrejats amb un soroll mecànic que sembla acostar-se a la seu. Alguna cosa passava a la plaça de Darum. En Kürt va aixecar-se d'una revolada i va sortir al carrer per trobar-se, cara a cara davant un gòblin mecànic en molt mal estat. Lord Gauper, Nel Ombraclara i Amarantí Rocserrat van sortir darrera seu per veure com el gòblin atavava en Kurt i aquest, fent gala de la seva força brutal, abatia l'enginy metàl·lic fins a destrossar-lo. De les restes de la màquina va brollar un oli negre i viscós; Lord Gauper, mogut per la curiositat, va tastar aquell oli i el regust àcid li va despertar un flaix de memòria en forma de tres xifres: 183.

En Nel va rebuscar per l'interior de l'artefacte amb la sorpresa de trobar el seu medalló, que feia poc havia perdut. I amb això els herois van començar a fer càbales de quin podia ser el motiu perquè el gòblin el portés a sobre.

Quan el meca-gòblin geu al terra desmuntat, la Làpida surt de la seu. S'ha perdut la possibilitat d'entrar en batalla. Però veu una gran taca de sang al terra, a part de l'oli que el meca-gòblin ha perdut. Intenta investigar una mica, però el rastre es perd per la plaça i li és impossible seguir-lo. I aleshores passa quelcom ben curiós.

(Narració generada per la I.A. pendent de revisar pel màster)

En sortir a la plaça per buscar explicacions, van trobar que els ciutadans —com en Nin i en Ton— actuaven amb absoluta normalitat, incapaços de recordar cap atac. Fins i tot l'Agustí Zil va oblidar el ban que es disposava a llegir.

Va ser en aquest moment que en Lord Gauper va explicar-los com estimava la seva Mama Rita, cosa que va fer esclatir de riure als seus companys en un acudit que aquesta narració no pot reproduïr.

Acte III: El boig del clavegueram i la marca a la pell

Tanmateix, un rastre d'oli negre es va convertir en el fil conductor que els va menar fins a una enorme tapa de clavegueram reixada que menava al subsòl de Darum.

Descendint per les escales humides del clavegueram, la companyia es va trobar amb en Daví el Ritualista, un home exhaust i perdut en la seva pròpia ment que ni tan sols recordava el seu nom. Entre cantarelles i frases inconnexes, en Daví els va advertir que si no activaven els segells, la bèstia s'escaparia i ningú a la ciutat podria recordar res.

Mentre en Nel intentava detectar si hi havia presència de maldat, va descobrir un missatge escrit a la seva pròpia màniga amb la seva lletra: "Ho estem oblidant. Si esteu llegint això vol dir que hem tornat a fracassar". La terrible certesa es va fer palesa: aquell no era el seu primer viatge, sinó el seu cinquè intent per salvar la ciutat.

Acte IV: Els camins equivocats i el codi d'onze xifres

Resseguint les galeries subterrànies, els herois van trobar inscripcions gravades a les parets que deien "Camí equivocat" o "Tercer intent", al costat de restes de combats passats com la cota de malla que li faltava a en Kürt. A mesura que caminaven, la ment de cada aventurer va deixar anar un fragment del passat en forma de tres números: en Gauper tenia el 183, en Kürt el 385, en Nel el 524, l'Amarantí el 489 i la Làpida el 972.

Arribats davant d'una gran porta de ferro tancada amb un dial mecànic d'onze posicions, van adonar-se que els números s'encadenaven compartint el primer i l'últim dígit. En girar els engranatges per formar la seqüència 18385248972, la feixuga estructura de ferro es va obrir amb un fort trons.

Acte V: La batalla a la presó en estrella

Més enllà de la porta s'obria una immensa cambra en forma d'estrella de set puntes. Al centre de la sala, raigs blaus d'abjuració mantenien continguda l'entitat coneguda com el Devorador d'Ecos, un ésser ancestral que s'alimentava de les penes i els records de Darum. Allà mateix van trobar l'Emili Millora, un home destrossat per la pèrdua de la seva família que havia sigut enganyat pel mag fosc Alairi Malgirbat per alliberar la bèstia i fer que la ciutat oblidés.

L'Emili, custodiat per una horda de construccions mecàniques —gòblins mecànics, un Meca Orc amb una maça immensa i un Meca Sorcerer arcà—, s'afanyava a carregar estructures metàl·liques per bloquejar els raigs dels segells. Una batalla acarnissada es va deslligar: en Kürt es va transformar en una bèstia demoníaca de pèls blancs i banyes vermelles; l'Amarantí i en Nel van brandar els seus sabres contra les màquines; i la Làpida va invocar energies espirituals per canalitzar la curació mentre l'esperit del gat Rebuig assetjava els enemics.

En un moment crític, en Kürt va ser arrossegat pel raig tractor blau que el trinxava contra la pedra; en Gauper, sense dubtar-ho, va saltar sobre la seva cama, abraçant-lo i recordant-li moments divertits i feliços per evitar que la fúria el consumís. Unint les seves forces, la companyia va destruir els servents mecànics i va reduir l'Emili.

Acte VI: Els Talismans de l'Eco i el retorn de la memòria

Amb la batalla guanyada, els aventurers van recollir els Talismans de la Memòria / l'Eco que reposaven a la cambra. Tan bon punt se'ls van penjar al coll, una llum reconfortant els va recórrer la ment i tots els records robats van tornar-los de cop.

Van comprendre que el Devorador d'Ecos no era un monstre per destruir, sinó una força natural que calia mantenir confinada per protegir l'equilibri de Darum. Treient els bloquejos de metall que l'Emili havia col·locat, els set raigs blaus d'abjuració es van restablir del tot, restaurant la gàbia que mantenia la bèstia en pau.

Els herois van tornar a la superfície de Darum amb la missió complerta. I com a recordatori eternal del seu sacrifici i de la seva victòria, van penjar el rellotge de set segments a la muralla de la seu del Lliri: si mai l'agulla tornava a moure's, sabrien que la memòria de la ciutat tornava a estar en perill.